La Muha

La Muha és una altre de les nenes que han format part de la meva familia. El primer any que va venir era petiteta i molt sensible.

Va estar uns dies molt enyorada, i plorava sovint, li va costar adabtar-se. El primer any d'estar a casa la seva família va poder localitzar-nos i cada vegada que hi parlava li venien les llàgrimes als ulls, al veure-la se'ns trencava el cor.
Acostumats amb la Kneita ens sobtaven molt les seves reaccions, la Muha era tot el contrari molt tímida i molt bona, això també ens angoixava ja que no sabiem si estava bé o es sentia molt desplaçada. No entenia res de l'espanyol i el català encara menys, i era difícil la comunicació, però va anar aprenent, i molt.
Es va anar adabtant a nosaltres i el contacte amb els demés nens i nenes sahrauís de Girona li va anar molt bé. No ens demanava mai res, i ja amb els dies sempre estava contenta. Era molt llesta i ho vam notar de seguida, ja que amb poquet temps va aprendre molt i es feia entendre amb català i tot.
El 2002 va ser el darrer any que va venir a casa, i ja deu fer dos o tres anys que no la veiem quan anem als campaments ja que estar a Alger estudiant. L'altre dia vaig parlar amb ella per telèfon, després de molt de temps. Al estar internada en una escola a Algèria se'ns feia difícil contactar-hi, però ara amb la revolució dels mòbils ja és tot més sencill. Encara recorda forces paraules amb català. Em va agradar molt poder parlar amb ella, sentir-la tan aprop, notar que s'en recordava tant de nosaltres. Vaig notar com havia canviat, com s'havia fet gran, deu tenir uns 16 o 17 anys. Amb la veu la vaig poder veure, la vaig sentir tant aprop que fins hi tot ens vam abraçar.
Està contenta de poder estar estudiant, és conscient del que representa i la necessitat per el poble sahrauí de la formació dels joves. Em va dir que encara no està decidida del que vol estudiar, però per ara li agradaria estudiar medicina. Jo crec que si s'ho proposa ho podrà aconseguir.

Caravana 2007

Ja quasi que no hi cabem!!!! Hem superat totes les prespectives que teniem. Si no em falla la memòria ja arribem als 45 palets, com els que veieu, de lleties, sucre, oli i varios que no els deixarem fora, al cap i a la fi és també menjar.

Superem les 35 tones d'aliments. Hem tingut molta feina carregar i descarregar, a empaquetar-ho tot, però el goig que fa al veure-ho fa que valgui la pena.

Cal dir i agraïr que els diferents municipis que han col·laborat la majoria ens ho han posat fàcil, ja que ja ens ho han dut encaixat, i només ens ha calgut posar-ho als palets.

Tifariti (4) Els que prenen la fresca........

Com deia la Núria de forma molt acertada, aquests són els que prenen la fresca, volten per Tifariti amb els seus cotxes i la seva bandereta amunt i avall, sembla que no parin ni un moment.

Quan passen puc veure la reacció i els comentaris dels i les sahrauis, la ràbia que fan aquests personatges passejant com si res. Ens diuen que volten per fer-se veure, perquè les diferents delegacions som allà, i la veritat és que es nota. Els vaig veure, tan tranquils, no fan res, només passegen i demostren que són allà.

Al vespre, a les vetllades que es van fer després de la Conferència entraven i sortien del recinte. Anaven agrupats, no els hi agradava quan intentàvem fotografiar-los. Però no hi fa res, vam fer algunes fotos sense manies.

Com tots sabem al Sàhara Ocupat es queden de braços plegats veient la repressió que pateixen els sahrauís que es manifesten i són agredits per la policia marroqui, veient els forts cops que reben, sense cap mena de sentit, els sahrauís a la seva propia terra.

Als territoris alliberats ja hem sentit el que fan aquests soldats, que en teoria tenen una missió especial de garantir l'alto el foc, però com que es deuen avorrir molt han de signar amb sprays i en plan les pintures rupestres que es van trobar a la regió de Zemmur, cap a l'any 1995 quan el personal del ministeri de Cultura de la República Àrab Sahrauí i Democràtica les va mostrar a un equip d'arqueòlegs i antropòlegs de la Universitat de Girona. En total es tracta d'un conjunt de 2734 figures repartides en 130 abrics de 5 jaciments diferents: Uad Ymal, Uadi Kenta, Rekeiz Ajahfun, Rekeiz Lemgasem i Asako. Malmeses de forma barroera pels senyors de les gorres blaves.
Aquests personatjes que haurien de ser imparcials només fan que provocar. Al ser a Tifariti ho vam poder comprovar. Jo personalment no ho vaig veure, però em van explicat que un d'ells portava un adhesiu que deia Sàhara Marroquí, evidentment no va durar gaire, algun sahrauí de seguida va treure-li l'adhesiu i a sobre el provocador va denunciar una agresió. Absurd del tot, que en la Conferència Internacional de Solidaritat amb el Poble Sahrauí ens haguem de veure coses com aquestes.

Com deien els bascos: que se'n vagin, no els volem aquí!!!

Visca el SÀHARA LLIURE I INDEPENDENT!!!!

Tifariti (3) Mami Aamar Salem

En un dels tallers que es van fer a la Conferència de Tifariti, i en el qual vaig assistir, es va parlar de la situació als territoris ocupats, la repressió continua que estan vivint els i les defensores dels Drets Humans al Sàhara Occidental.

Mentre d'altres van anar al Taller Polític (en Toni, l'Antònia i en Francesc). Ens varem repartir i la Núria, la Cristina, la Montse i jo mateixa vam voler sentir la situació al Sàhara Ocupat.

Vam tenir l'oportunitat d'escoltar les paraules d'en Mami Aamar Salem, se'l notava seré, les seves paraules transmetien la veritat, la serenitat de tenir la raó, de parlar amb seguretat i tenint les coses molt clares.

Un defensor dels Drets Humans al Sàhara Occidental, va publicar en alguns mitjans l'article titulat Los recursos son propiedad del Sàhara, amb el que denunciava que els ocupants marroquins exploten els recursos de manera impune.

Explicava que aquests escrits que va anar publicant van fer que fos detingut sense gaires contemplacions, un dia qualsevol amb la claretat del dia i davant un munt de gent. Els grups d'intervenció ràpida el van agafar i el van sotmetre a tota mena de tortures, per deixar-lo anar amb estat físic lamentable. Als hospitals no el van atendre i cada cop es sentia pitjor, les condicions amb les que el van deixar anaven empitjoran, i de fet, com comentava ell, els metges de les zones ocupades estaven compintxats amb la policia i en comptes d'ajudar encara els hi fan més mal.

Va explicar tot el que va haver de passar, el tracte rebut, les maneres que tenen de fer les coses, ja us podeu imaginar. Mentre explicava el silenci no va ser trencat per res, tan sols vam haver de parar un moment ja que els aparells de la traducció simultània van fallar i es va haver de continuar agrupant amb grups els que paralven anglès, francès, etc, amb el traductor al mig i els que podiem entendre el castellà (com que erem el grup més nombrós) el traductor va seure a costat de el Mami i anava traduint.

Les paraules del Mami Aamar Salem em feien esgarrifar, va explicar tota mena de detalls que havia viscut, em va recordar les paraules de la Aminetou Haidar quan va venir a Barcelona, a més pensant que això passa diariament als territoris ocupats a qualsevol que lluiti per un Sàhara Lliure.
El van fer fora del Sàhara, sense cap tipus de documentació i amb un estat físic molt lamentable. El van declarar persona non grata per estar al Sàhara. Va estar mal ferit durant uns dies amagat entre el Sàhara i Mauritània, i va poder posar-se en contacte amb activistes sahrauis que es trobaben a Mauritània que el van ajudar amb tot el que van poder.

No va donar temps a traduir el final ja que es va emocionar i tothom a la sala es va aixecar donant-li suport, recolzant-lo en la seva lluita, recolzant a tota la gent que estan patin aquesta repressió que no té cap sentit, que no arriba a la gent, que no interesa que arribi. Va cridar per un Sàhara Lliure, va cridar per una solució definitiva al conflicte i això el va emocionar, va cridar perquè no el podràn parar, que seguirà lluitant malgrat la repressió, la tortura i els maltractes rebuts, perquè el Sàhara ha de ser lliure. Tots ens vam emocionar amb ell. Espero que aconsegueixi tornar al Sàhara Ocupat que és el que més desitja per seguir la lluita, per aconsseguir un Sàhara Lliure.

Tifariti (2). Destrucció de mines

El 27 de febrer a Tifariti, als territoris alliberats del Sàhara Occidental, es va destruir una nova reserva de mines anti-persona, d'acord amb el Tractat d'Otawa.

La ceremonia de destrucció es va fer amb la presència del president de la RASD, Mohamed Abdelaziz, diferents ministres i representants de països africans, europeus, asiàtics i d'Amèrica Llatina.
Operació que demostra la voluntat del poble sahraui per seguir el camí pacific, que volen una solució respectant la pau i aplicant la legalitat internacional.
Es va denunciar l'actitud del Gobern marroquí que no respecte les resolucions preses i continua amb la seva política de violació sistemàtica dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals, amb totes les mines que segueixen causant milers de víctimes.
La destrucció de les mines va ser impressionant. Ens varen comentar que les mines estaven a 1,5 km. Tots els que erem allà vam sentir un nus a la gola al veure-ho des de lluny, al imaginar-nos el mal i la destrucció que poden causar en un instant. Em va impactar molt aquella explosió al mig del desert i l'escalt va fer callar tothom i el silenci va ser total, només es sentien les càmares de fotos que volien immortalitzar el moment. Després de la explosió de les mines es va fer una plantada de 31 arbres al mig del desert, en conmemoració als 31 anys de la proclamació de la Republica Àrab Sahrauí Democràtica. Arbres que volen veure el futur del poble sahrauí amb diferent prespectiva, arbres que seran l'esperança de tants anys de lluita.

Tifariti (1)

Em costa canviar de chip, m'és dificil quan torno dels viatges al Sàhara. Però és que aquest cop ha estat un viatge diferent. Sabia que seria un viatge dur, i així ha sigut, però de fet menys del que esperava. Són moltes hores de camí, amb els toyotas pel mig del desert unes 8 hores, de fet no n'estic del tot segura del temps que vam tardar, ja que tinc la costum de deixar el rellotge a casa cada vegada que vaig al Sàhara.

Al sortir del 27 de febrer de bon matí vam poder comptar 18 cotxes davant nostre i algun més darrera. La Caravana de cotxes en un principi anavem tot junts, però a mesura que ens endinsavem al desert cada conductor va anar pel seu compte, buscant la millor manera de fer camí, esquivant la pols que aixequen els demés cotxes, vam anar perdent els altres toyotas per quedar sols en l'inmens desert. Però sense saber com, amb una facilitat esgarrifadora cada "x" quilòmetres anavem retrobant-nos amb els demés fent parades de tant en tant per descansar, estirar les cames, prendre el te sobre el carbó, que ens oferia el nostre conductor Ben Nasser per recuperar forces.

És un viatge cansat però on carregues les piles al màxim per continuar amb la lluita pel poble sahrauí, torno amb més ganes que mai. A més el fet de ser conscient de trepitjar el Sàhara Occidental, la terra per la qual lluitem els sahrauis, fa que una sensació extranya et recorri el cos en tot moment. Sensació que he pogut compartir amb la Delegació Catalana: la Núria, en Toni, la Cristina, l'Antònia, la Montse, en Miquel i en Cesc.

He pogut trepitgar el Sàhara de veritat, he pogut assistir a la 31 Conferència Internacional de la Solidaritat amb la RASD, per primera vegada feta en territori sahrauí on totes les delegacions del món han mostrat tot l'interés i les ganes d'una solució definitiva al conflicte. Es van arribar a una sèrie d'acords per tal de continuar de forma coordinada la lluita per la autodeterminació del Sàhara Occidental. Per no repetir-me, passo l'enllaç del blog d'en Toni on hi ha la Declaració de Tifariti. Document important per a difondre.

A part, tot i que ni ho vaig comentar, vaig poder apropar-me una miqueta a ma mare, la Tere, ja que en el seu últim comiat va marxar amb una bandera sahrauí (fet que havia demanat dies abans de morir) i aquesta bandera va viatjar amb uns companys d'Acaps Girona (la Lluïsa i en Toni) al mes de desembre passat fins a territori alliberat, per enterrar-la prop de Tifariti. No la vaig poder veure, no sé ben bé el punt exacte on està, ni si hi vaig passar, però al entrar al Sàhara Alliberat la vaig sentir molt aprop.

Conferència Internacional de Solidaritat amb la RASD

La Conferència Internacional de Solidaritat amb la RASD es celebrarà entre els dies 24 i 28 de febrer, al territori alliberat de Tifariti, al Sàhara de Veritat (com diuen molts sahrauis que conec). Ja es celebren els 31 anys (els mateixos que tinc jo) de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica.

Com cada any és important aquesta celebració, i que tingui el ressó que realment es mereix, vull dir mediaticament. A més, si pensem en tota la gent dels territoris ocupats que estant patint la repressió marroquí, els presos polítics que pateixen diàriament a l'interior de la Presó Negra de l'Aaiún, presos que continuen la seva vaga de fam des del passat 30 de gener en protesta als maltractes que són objectes. A part, de tota la població que es veu obligada, des de l'ocupació per part de Marroc, a viure als campaments de refugiats esperant una solució al conflicte.
Doncs, el que deia, espero que els mitjans de comunicació se'n facin el ressó que es mereix una data tan senyalada com aquesta i esperem que la difusió sigui àmplia i influeixi en el futur dels sahrauis.
Jo, per si de cas, faré moltes fotos i ja us explicaré com ha anat tot. Les meves impressions després de trepitjar el Sàhara de debò. Tot això a la tornada....
Txell

troçet o trosset???

troçetSí, ja ho sé.... Alguns ja m'heu comentat que troçet no va amb ç , sinó amb ss: trosset. Doncs sí, va ser un error, però a aquestes alçades..... ja no ho canviaré.

A més m'agrada amb ç, amb les dues esses el tros sembla més gran i no és així, és petit i així seguirà sent. La ce trencada encara el fa més petitet i aquí hi ha la gràcia, que voleu que us digui...

Ho sento per els/les filòlegs que us fa mal d'ulls, però m'hi he acostumat i m'agrada. A més, si aneu al Google i escriviu troçet veureu que no sóc la única en equivocar-me. Què hi farem....

10 anys amb Farsia

Aquest any farà 10 anys que la ciutat de Girona es va agermanar amb la daira de Farsia. Per Setmana Santa del 1997 van baixar els regidors de la ciutat de Girona per formalitzar l'agermanament. Casualment aquell abril vaig viatjar als campaments per primera vegada, i dic casualment perquè és així. Coneixia la causa del Poble Sahrauí però ho veia com una cosa llunyana, i la veritat és que mai hagués imaginat fins al punt que m'hi implicaria. De fet, en la primera jaima que vaig entrar, podríem dir que, me'n vaig enamorar. I des de llavors, com molta gent, porto el Sàhara al cor.
Arran del viatje que vaig fer amb la meva germana, aquell estiu vam fer el primer acolliment (bé ho van fer els nostres pares, la Tere sobretot). I vam acollir l'Kneita, de la qual ja us en vaig parlar fa dies.

Sembla mentida, però ja han passat 10 anys, això em fa pensar que la solidaritat va més enllà. Des de llavors l'Ajuntament i Acaps tenim un conveni signat. Aquests diners els gestionem en els diferents projectes globals: Caravana, Àpat diari i Colònies, però a més hem anat fent projectes directes amb la daira germana.
Hem dotat de plaques solars els equipaments de l'Ajuntament, varem fer la instal·lació de llum a totes les sales. També varem baixar tots els aparells per posar megafonia a la daira, per quan necessiten avisar la gent, pel repartiment d'aliments, per les vacunes pels nens, etc. Vam dotar de mobiliari i material escolar la tarbia de la daira, portant material divers. Varem portar material pel dispensari. Sempre hem cregut millor rebre la demanda des d'allà i veure quines necessitats hi han en cada moment i les prioritats que hem de tenir en compte segons el presupost que disposem. En un viatge van anar-hi unes educadores per tal de compartir les seves experiències amb les treballadores de la tarbia, viatge també molt beneficiós, tant per les educadores sahrauis com per les que hi van anar des d'aquí. En l'últim viatge el projecte ha estat de reconstrucció d'edificacions que havien caigut degut a les pluges de febrer de 2005 i a més ens van fer la demanda de construir uns centres socials a cada barri, per tal de poder organitzar i reunir-se, les regidores de les cada barri estaven molt contentes.
Bé, amb 10 anys es poden fer moltes coses, però m'adono que no han canviat gaire les coses. Em refereixo a la qüestió política. Després de 10 anys seguim sortin tan poc a la premsa, seguim tenint poca influència als mitjans. Bé, sortim quan hi ha les colònies, quan despedim la Caravana, i algun altre acte. Però no surten les coses de fons, no interesa quan hi ha vagues de fam a les presons del Sàhara Ocupat, interesa ben poc la situació de la població al territori ocupat i les diferents obtaculitzacions en el conflicte. Segur que ens coneix més gent i arran d'això més gent coneix als sahrauís, ja que la difusió de les diferents campanyes és amplia, però no arriba allà on hauria d'arribar, o potser sí que hi arriba però queda estancat o no interesa que surti.
De cares al mes de setembre farem tota una sèrie d'activitats per visualitzar els 10 anys d'agermanament, encara no hi ha res concret però serà una setmana on exposarem en diferents centres cívics, on farem xerrades, i com a acte més important i per tancar la setmana, montarem les jaimes i farem un concert. Quan ja estiguin clares les activitats ja ho informarem i ho farem el més extensiu posible per a convidar-vos a totes i tots.

Resposta del Govern a la repressió marroquí

Avui m'arriba la resposta al que el 23/11/2006 ICV preguntava al govern espanyol, al Consell Europeu i a la Comissió Europea sobre la immigració sahrauí. En el que exposaven que el nombre de pasteres amb persones immigrants que arriben a Espanya des del Sàhara estava augmentant des de principis d’any passat.

El diputat d’ICV al Congrés, Joan Herrera, i l’eurodiputat d’ICV adscrit als Verds/ALE, Raül Romeva, van preguntat llavors al Govern espanyol, al Consell Europeu i a la Comissió Europea quines mesures estan prenent aquestes administracions en relació al Regne del Marroc perquè cessi la repressió a la població sahrauí que obliga centenars de joves a abandonar la seva terra.

Segons notícies aparegudes en aquells dies, el nombre de pasteres amb persones immigrants que arriben a Espanya des del Sàhara estava augmentant des de principis d’any, i de les 100 embarcacions que havien arribat a Espanya procedents del Sàhara en l’últim any, 70 ho havien fet en els darrers mesos.

El Diputat exposava que aquestes persones fugen de la repressió de la policia marroquina, la majoria són demandants d’asil i són joves sahrauís que han passat per la presó marroquina o que han estat detinguts, suposadament per participar en manifestacions prosahrauís. En aquest sentit, s’han presentat ja 200 peticions d’asil de persones procedents del Sàhara, i segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), els sahrauís expliquen que pateixen discriminació laboral i social, que el clima de violència és insuportable i que la policia assetja a qualsevol persona pel fet de ser jove i sahrauí.

Avui m'arriba la contestació, amb data de 30 de gener, que responen des de la Secretaria de Estado de Relaciones en las Cortes, en la qual es diu (textualment):

En relación con la información solicitada por Su Señoría, se significa lo siguiente:

La defensa y promoción de los derechos humanos, constituye uno de los ejes fundamentales de la política exterior del Gobierno.

Para el Gobierno, la defensa de los derechos humanos de la población saharaui es indisociable de la búsqueda de un arreglo defintivo al conflicto del Sahara Occidental.

El Gobierno sigue con mucha atención la situación de los derechos humanos en el territorio del Sahara Occidental y aprovecha cuanta ocasión se presenta para transmitir a las autoridades marroquies, tanto en el plano bilateral como en el ámbito de la UE, la importancia de que éstos sean respetados de conformidad con su legislación interna y los principales instrumentos jurídicos internacionales en la materia ratificados por Marruecos.

En particular, el Gobierno sigue con especial atención el caso de los inmigrantes llegados irregularmente a las Islas Canarias por vía marítima desde el territorio del Sahara Occidental que alegan su origen saharaui, pero no hay que olvidar que el fenómeno migratorio es complejo y multidimensional y que no cabe abordarlo sólo desde su dimensión humanitaria.

30 de enero de 2007

No es mullen massa que diguessim. Això sí, els eixos fonamentals de la política exterior del Govern és la defensa i promoció dels Drets Humans. A més segueixen amb molta atenció la situació dels Drets Humans al Sàhara Occidental, però per altre banda fan negoci venent armes al Marroc. Em sembla que una resposta com aquesta no és acceptable de cap de les maneres.

Tiren pilotes fora amb respostes molt diplomàtiques, però els fets demostren tot el contrari, crec que no ens sorpren massa, però cal tenir-ho en compte.
Prou repressió al Sàhara ocupat!!!
Txell

Sahrauís a Catalunya

Tots i totes coneixem algun sahrauí que s'ha quedat a Catalunya per algun motiu. No és d'extranyar que qualsevol persona tingui ganes de millorar la seva vida i poder-se sentir útil.

La situació és complicada, són molts anys d'exili, molts anys a la hamada. Molts anys esperant una solució que no arriba. Més de 30 anys d'espera lluitant per la seva independència són massa anys per a qualsevol.

Sobreviure en les condicions als campaments, amb unes condicions climàtiques molt dures a la hamada de Tindouf, on res no hi creix, on res s'hi mou. On el futur és incert.

Sempre que he parlat amb algun sahrauí em diu que la decisió de venir no és sencilla, no només per la tristesa de deixar la familia, amics, tot l'entorn en general, sinó també pel sentiment d'abandonar una causa per la que han lluitat, mort, desaperagut, i patit molts sahrauis.

Cadascú ha viscut el dol migratòri de diferent forma, sobretot amb totes les dificultats d'integració al lloc d'acollida, els ditxosos papers de residència i treball, l'accès a un treball (amb o sense seguretat social) l'habitatge, etc... Però parlant amb algun d'ells em diuen que van quedar sorpresos al poder conèixer moltes persones solidaries que de forma desinteresada han fet de la causa sahraui una lluita seva, això els hi dóna la oportunitat de poder seguir la lluita des de fora dels campaments.

Tots els que hem anat als campaments ens fascina alguna cosa, sinó no s'entendria que la gent repeteixi el viatge. Les persones que hi trobem, la hospitalitat sahrauí, la honradesa, la tranquil·litat que s'hi viu, la calma que s'hi respira, els infants sempre alegres i feliços. Hi ha tantes coses, les llargues converses al voltant de la tetera i l'incens, les caminades pel mercat, els salts i volteretes a les dunes, l'entrega de projectes i poder veure la cara dels que ho reben....

Però els campaments per uns quants dies, per viure-hi seria molt difícil, no crec que fóssim capaços.

Fins la victòria sempre.

Boicot als productes marroquins

M'uneixo al BOICOT als productes marroquins.

Ho he vist al blog de l'Antònia, però també està a la web de Cantabria amb el Sahara i també els companys de la Seu.

És sencill només es tracta de fixar-s'hi una miqueta, tots els productes que el seu Codi de Barres comenci amb 611 són provinents del Marroc, que ocupa un país que no és seu, que explota totes les seves riqueses i que a més reprimeix als i les sahrauís que, de forma pacífica, reivindiquen la llibertat i la independència del poble sahrauí.
Us animo a totes i tots a tenir-ho en compte a l'hora d'anar a comprar, només si ens hi fixem una miqueta segur que es podrà notar la força que podem tenir, és dificil, però no impossible.
BOICOT ALS PRODUCTES MARROQUINS!!!!
SÀHARA LLIURE!!!

Viatge als Campaments

Sortida: 03 d'Abril de 2007 a les 22:00 h Aeroport del Prat

Tornada: 09 d'Abril de 2007 a les 18:20 h Aeroport de Tinduf

tota la informació esta en la web www.saharacatalunya.org

Les dones en lluita

L'altre dia trastejant una mica, remenant papers d'entre els arxivadors de ma mare, em va sorprendre trobar tota una sèrie de revistes que tenen la meva edat. Em van fer gràcia i en vaig separar alguna per fullejar-la amb més temps. Després de tants anys encara hi ha moltes coses que són vigents. De la que volia parlar avui és una revista: Vindicación Feminista.

El que em va sorprendre més és que el primer número d'aquesta revista de 1 de juliol de 1976 (jo, tan sols, tenia 6 mesos) la portada va ser dedicada a les dones sahrauís amb aquesta imatge impactant d'una dona amb el nadó en braços i apuntant amb l'arma a les mans i amb el titular: SAHARA: Las mujeres luchan por su libertad, de Soledad Balaguer, (per cert, la revista valia tant com: 80 pesetes)

En l'article s'informa de la primera dona sahrauí morta en les línees de combat. L'autora afirma que és la fi d'una primera etapa de la lluita de les dones sahrauís. Ja que, per desgracia, aquesta mort les va equiparar als homes en la lluita per la llibertat del seu poble.

Ens explica també que a conseqüència de les diferents maneres de repressió que patien els sahrauís, les dones dels morts, desaperaguts i reprimits a mans dels espanyols s'anaven reunint amb altres dones d'un mateix carrer, d'un barri. Es tractava de fer pastissos, de fer una festa pels nens i nenes, l'excusa era trivial. Un cop reunides les converses derivaven als problemes quotidians: salaris baixos, preus alts, infants malalts, l'assistència mèdica que fallava, discriminació a les escoles... al final sense ni adonar-se, les mateixes dones arribaven a la conclusió que les coses serien diferents si fossin elles les que organitzesin la seva propia vida. Aquestes converses derivaven en altres persones, els marits, els germans, companys de feina i la taca d'oli s'anava escampant poc a poc, però amb molta força.

Les manifestacions on demanaven aigua, escoles, augment de salaris van ser organitzades per dones i amb dones. Les pintades nacionalistes en les parets de l'Aaiún, la distribució de propaganda clandestina va ser feta sobretot per dones. Per dues raons principals: en principi semblava que les dones eren més respectades, menys maltractades per les forces d'ocupació. I per altre banda, la major part d'elles no treballava fora de casa, això significava que no podien ser sancionades amb la pèrdua del treball.

Sempre he admirat les dones sahrauís, han estat les que han organitzat els campaments, no he dubtat mai de la seva força, de les seves ganes de lluita, de la seva manera d'afrontar la guerra, la diàspora i l'exili. Aquests més de 30 anys no els han fet parar, tant en els campaments com en les zones ocupades. Un dels exemples més clars que he pogut veure és l'Aminetu Haidar, que vam poder escoltar fa uns mesos a Barcelona. Una dona aparentment dèbil, però amb una fortalesa increïble, ens va explicar la situació de repressió que s'està patint al Sàhara Ocupat, empetitint el cor de molts dels assistents al acte. La fortalesa d'aquesta dona que defensa les seves idees per sobre de tot, que defensa els interesos d'un poble, que només defensa la justícia, que demana el que realment és seu, aquesta fortalesa em va encoratjar molt. Per això crec que és important seguir lluitant, cadascú en el seu àmbit, dintre de les nostres possibilitats, i encara que pugui semblar feina de formigueta. Tot serveix i tot és útil.

Èxit de la Caravana

Estic, o millor dit, estem molt contents. Des de finals de desembre tenim la campanya de recollida d'aliments engegada. Al principi la feina va ser de distribució de cartells, tríptics i xerrades per aqui i per allà. Vam montar la jaima per Nadal per fer-ne difusió i recollida, però fins aquesta setmana no hem començat a notar el que s'ha anat movent.

Estem cada dimarts i cada dijous a partir de les 19h. al magatzem que ens ha cedit l'Ajuntament de Girona, als subterràni de l'Auditori de la ciutat. Dimarts passat va ser estressant, no donàvem abast amb tot el que ens arribava, de diferents municipis amb de tota la província. Estem rondant els 40 palets dels diferents productes: sucre, oli i llenties. I encara ens falten alguns municipis que portaran el material la setmana vinent, per tant encara en farem algun més.

S'han mogut moltes persones solidàries, amb moltes ganes, per tal de fer arribar el màxim posible cap als campaments de refugitat. Probablement, les notícies de la manca d'aliments als campaments, que des de fa temps ens van arribant per diferents vies crec que han ajudat a extendre la informació i fer possible aquest èxit de recollida.

I quan ja estigui tot recollit, encaixat i en els respectius palets i els camions carregats, despedirem la 13ena Caravana i ho celebrarem tots junts amb un bon sopar (això si, que no siguin llenties....), crec que ens ho mereixem.

Tornar-hi

Encara falten dies però ja tinc ganes de tornar-hi. De fer la bossa i barallar-me amb els 20 quilos, posar i pesar, treure i tornar a calcular al gram el que hi vaig afegint i treient. Barallar-me i emprenyar-me tota sola amb el precinte no deixant ni un troçet de bossa de ràfia a quadros sense.

Tinc ganes d'anar cap a l'aeroport del Prat agafar un carro i esperar algun senyal, algú que es mou per algun motiu, algú que diu alguna cosa o que ha vist el rètol que anuncia el vol, per posar-me a la cua adient. Veure la gent que conec d'altres seccions, d'altres municipis i saludar-los, i altres que només ens trobem en els viatges, parlar i compartir impressions, i posar-nos nerviosos junts pel retard. Recordar el número de viatjer per fer més fàcil la feina per embarcar. Respirar quan ja estan embarcats els 20 quilos, pensant que ja t'has tret un pes de sobre i sabent que ja només falta esperar i demanar a Déu o Al·là que no hi hagi molt retard. Perquè una mica de retard ja està bé sino no semblaria que vaig als campaments.

Un cop a l'avió intentar inquivir la motxila i posar-me el cinturó, i esperar que s'enlairi i que aterri a Oran, per tornar a enlairar al cap d'una hora i per fi aterrament a Tindouf. Bueno dic "per fi" per dir alguna cosa, perquè de fet encara queda molt per arribar. Recuperar la motxila, el bolso, la jaqueta, l'elzem, etc, i baixar de l'avió, normalment a les tantes de la matinada, i fer cua per entrar, mentre empleno el paperet (nom, prénom, etc) on sempre hi ha algú que s'equivoca. Entrar a l'aeroport passar per la policia algeriana que mira i remira el que he escrit i el passaport, a vegades pregunta i rectifica alguna cosa, potser per la mala lletra que els hi he fet.

Un cop tots aquests tràmits ja arriba el jaleo de buscar la bossa, d'entre moltes practicament iguals o molt semblants. I intentar sortir, amb la motxila i la bossa dels 20 quilos, sense que et facin obrir la bossa, que tot plegat és un bon enrenou.

Abans de sortir desitjar que sigui un autobus el que va a Auserd o almenys que no sigui un camió destapat, només desitjar-ho i no pensar-hi massa, perquè al cap i a la fi sempre és allò que no m'espero i em veig enfilada sobre un camió vell, destartalat i destapat, amb el fred i vent del desert que no augura un bon trajecte. Però què hi farem... ja sé on vaig i el que em trobaré. Toca cordar-se fins a dalt de tot la jaqueta i enbolicar l'elzem al cap i deixar només els ulls al descobert per veure o intuir els batxes que ens fan saltar a cada moment, intentant que l'esquena no se'n ressenti gaire.

El viatge en camió al principi és divertit, però a mesura que veig que va despuntant el dia i encara no es veu cap forma de vida al mig del desert (i a sobre amb totes les hores que ja es portem sobre) es fa una miqueta cansat. Veure com va sortint el sol al mig del desert, sobre un camió destartalat potser és una de les coses més maques que he pogut apreciar. Bé, a part de les nits de lluna plena amb el cel súper estrellat del desert (els que ja hi heu estat ja sabeu què vull dir).

Ja quasi a la fi del trajecte al arribar a la wilaya baixar del camió, la motxila, buscar altre cop la bossa de ràfia i esperar que vingui algun cotxe per portar-te a la daira. Sort que és quan ja veig el final aprop i la claredat del dia ja és total i deixo de banda el rellotge per uns quants dies. És quan ja puc intuïr la flaire del carbó i del te sahrauí, que revifa a qualsevol, i les rialles de nenes i nens que et venen a esperar contents de poder-te tenir aprop.

Ja tinc ganes de tornar-hi, encara que sembli mentida.

Txell

La Tere

L'últim viatge que va fer als campaments va ser el desembre de 2004. Vaig anar-hi amb ella, vam visitar totes les families de les nenes que hem acollit al llarg dels anys. Dues de les nenes (la Muha i la Wahba) no les vam veure ja que estan estudiant a Algèria i a Líbia.

Vam anar a visitar l'Ajuntament de Farsia, amb el que estem agermanats. Vam comprovar com estaven les plaques solars, els altaveus, el dispensari, projectes que haviem fet en altres viatjes, per fer el seguiment de com anava tot. Vam estar a la Tarbia també per veure com anava el projecte de l'Àpat diari. Ho vam fer amb moltes ganes i il·lusió. Però va ser, sense saber-ho en aquells moments, el seu últim viatge.

Durant els darrers dos anys de lluita contra el càncer, sempre insistia que volia tornar-hi, que volia trepitjar la sorra del desert, que volia veure la Kneita, la Fatimetu, la Maria, la Wahba, la Muha. I també les respectives families la Kahla (de la qual se'n considerava una germana) i l'Adou, la Mariam i en Mohamed, l'Embarca i l'Embarek, la Luara, l'Aixatu i la Jadiyetu, en Taleb, en Mahmud, l'Slama, i tants d'altres que en algun moment han estat part de les seves vivències als campaments.

Quan la van operar tenia molta por, no ens ho va dir i no ho transmetia, però tenia molta por. Li quedaven tantes coses per fer, per veure, per sentir, per descubrir. Quan ja va sortir del quiròfan ens va dir que s'havia adormit amb l'anestèsia pensant en els campaments, veient la inmensitat del desert, les seves jaimes i les diferents construccions, el color monòton de la sorra i les pedres trencat només pels molts colors de les melfes, que van d'aquí cap allà sense saber el motiu.

La lluita per les colònies d'aquest estiu va ser molt dura, per ella i per molts altres, era impensable deixar els nens i nenes als campaments pels motius que fóssin. Per això va posar-hi tot l'esforç que va poder, buscant families, parlant amb l'Ajuntament, la premsa, el que fés falta perquè aquells infants fossin els que fossin poguessin sortir dels campaments un any més.

Quan el desembre passat vaig baixar als campaments feia tan sols dues setmanes de la seva mort, no sabia si anar-hi, però al final vaig pensar que a ella li hagués agradat. Va ser un viatge molt diferent als altres, molt dur, ningú s'ho pot imaginar si no ho passa, només del fet de preparar la bossa amb els 20 quilos ja va ser un trasbalç, recordant les baralles que teniem a l'hora de prioritzar coses, que 20 quilos són aviat fets. En aquest viatge el que portava a la bossa era el de menys, sabia que el més important era anar-hi i poder abraçar les nenes, les families, abraçar el meu troçet de Sàhara en record a la meva mare, la Tere.


I ara, mentre ens trobem cada dimarts i dijous per fer les caixes per la Caravana no hi ha ni un moment en que no em vingui la seva imatge al cap. De segur que estaria contenta per tot el que hem recollit, per tot el que hem fet per les llenties, el sucre i l'oli. Gràcies a la col·laboració de molta gent.
Encara em costa molt tot plegat. Se'm fa dificil parlar-ne, és massa recent, només han passat un parell de mesos, però no passa dia que no pensi en ella.
Txell

kneita

La Kneita va ser la nostra primera acollida. Va ser l'estiu del 1997, sembla mentida que passin tan ràpid els anys. En aquella època l'acollida només era d'un mes, i la veritat és que ens va anar molt bé, perquè aquesta nena no era fàcil. Era molt moguda i no ens feia cas per res, sempre es barallava, sempre estava enfadada, només respiravem quan dormia, i també cal dir-ho li costava molt.
L'Kneita sempre estava preparada a donar un cop de peu al primer que passes, tenia caràcter i per això la Tere l'estimava tant. La Tere deia que calia tenir caràcter, que això li serviria quan fos gran per lluitar contra les desigualtats de gènere. No sé si serà ben bé així, però el fet és que era una nena rebel, no parava ni un moment, i moltes vegades se'n sortia prou bé.
Va tornar a estar entre nosaltres varis anys, fins al 2001, exceptuant el 1998 que no es van fer les Colònies ja que semblava que la Resolució del conflicte era propera i potser tornaven al seu país i no volien enviar els nens i nenes ja que seria difícil el retorn.
L'últim any d'estar amb nosaltres, quan faltaven pocs dies per marxar, va demanar a un sahraui que ens transmetés que ho sentia molt, perquè havia sigut dolenta i no s'havia portat prou bé. Ho va reconeixer ella mateixa, tot i que cada any que tornava era una miqueta millor.
Sabeu, jo l'estimaré sempre. Ara ja és gran i porta la melfa i cada vegada que vaig als campament la vaig a veure i passo estones amb ella, amb la familia, fem el te, anem al mercat, el henna,.... hi seguiré anant sempre.
Aquest últim viatge ha estat molt dur en general, però encara més quan he estat a la seva jaima, la Tere li tenia certa predilecció i se l'estimava molt.
Quan vaig baixar del jeep i va sortir la Kneita de la jaima vaig correr cap a ella, ens vam abraçar i no podiem parar de plorar. No van caldre paraules. És una més de la familia i sempre ho serà. Va ser la primera en venir a casa nostra i per tant va ser l'embaixadora de la causa sahrauí al nostre cor.

13ª Caravana Catalana d'ajut humanitari per el poble sahrauí

La Caravana d'aquest any està anant molt bé per Girona, només vull agraïr a tothom que està colaborant d'una manera o una altre, fent xerrades a les escoles, portant menjar, carregant caixes, encaixant, fent palets, etc. Sense tots i totes vosaltres això seria molt difícil.
Una menció especial per en Ferran, que és el que ens anima i no para ni un moment.

L'inici d'un troçet

Asalam Aleikum

Doncs sí, un troçet del meu sàhara, perquè a vegades les coses són diferents depenent dels ulls que les miren. Tothom té una visió diferent d'allò que veu, d'allò que sent, del que es percep segons l'entorn en que es mou, segons les coneixençes, les vivències, etc.

Fa temps que entro als blogs amics, als blogs de la wilaya saharaui, llegueixo sovint el que es va publicant, i a vegades comento, no sempre ho faig potser per la pressa que tenim a vegades, potser perque ja s'ha dit allò que penso.

Havia pensat de crear un blog i la veritat és que fa temps que em rutlla la idea pel cap, però sempre hi havia una excusa. Primer no sabia ni com posar-m'hi, després pensava que se'm faria difícil mantenir-lo viu, a part que cada vegada surgeixen més blogs dedicats al Sàhara i potser també per això m'anava tirant enrera, ja que d'informació (si la busques) en trobes.

Però bé, el cas és que després de tot, engego el blog amb il·lusió i ganes de poder anar publicant tot allò que se'm passi pel cap, les meves impresions, reflexions, informacions i algunes de les fotos del meu troçet de Sàhara.

Doncs avui començo, i espero tirar-lo endavant durant molt de temps.

SAHARA HORRA!!!

Txell