05 de març 2007

Tifariti (1)


Em costa canviar de chip, m'és dificil quan torno dels viatges al Sàhara. Però és que aquest cop ha estat un viatge diferent. Sabia que seria un viatge dur, i així ha sigut, però de fet menys del que esperava. Són moltes hores de camí, amb els toyotas pel mig del desert unes 8 hores, de fet no n'estic del tot segura del temps que vam tardar, ja que tinc la costum de deixar el rellotge a casa cada vegada que vaig al Sàhara.
Al sortir del 27 de febrer de bon matí vam poder comptar 18 cotxes davant nostre i algun més darrera. La Caravana de cotxes en un principi anavem tot junts, però a mesura que ens endinsavem al desert cada conductor va anar pel seu compte, buscant la millor manera de fer camí, esquivant la pols que aixequen els demés cotxes, vam anar perdent els altres toyotas per quedar sols en l'inmens desert. Però sense saber com, amb una facilitat esgarrifadora cada "x" quilòmetres anavem retrobant-nos amb els demés fent parades de tant en tant per descansar, estirar les cames, prendre el te sobre el carbó, que ens oferia el nostre conductor Ben Nasser per recuperar forces.

És un viatge cansat però on carregues les piles al màxim per continuar amb la lluita pel poble sahrauí, torno amb més ganes que mai. A més el fet de ser conscient de trepitjar el Sàhara Occidental, la terra per la qual lluitem els sahrauis, fa que una sensació extranya et recorri el cos en tot moment. Sensació que he pogut compartir amb la Delegació Catalana: la Núria, en Toni, la Cristina, l'Antònia, la Montse, en Miquel i en Cesc.
He pogut trepitgar el Sàhara de veritat, he pogut assistir a la 31 Conferència Internacional de la Solidaritat amb la RASD, per primera vegada feta en territori sahrauí on totes les delegacions del món han mostrat tot l'interés i les ganes d'una solució definitiva al conflicte. Es van arribar a una sèrie d'acords per tal de continuar de forma coordinada la lluita per la autodeterminació del Sàhara Occidental. Per no repetir-me, passo l'enllaç del blog d'en Toni on hi ha la Declaració de Tifariti. Document important per a difondre.


A part, tot i que ni ho vaig comentar, vaig poder apropar-me una miqueta a ma mare, la Tere, ja que en el seu últim comiat va marxar amb una bandera sahrauí (fet que havia demanat dies abans de morir) i aquesta bandera va viatjar amb uns companys d'Acaps Girona (la Lluïsa i en Toni) al mes de desembre passat fins a territori alliberat, per enterrar-la prop de Tifariti. No la vaig poder veure, no sé ben bé el punt exacte on està, ni si hi vaig passar, però al entrar al Sàhara Alliberat la vaig sentir molt aprop.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Espero torna-hi...Li dec un ram de roses vermelles.
Toni

kneita ha dit...

Gràcies Toni, ja sé que hi tornarem, jo encara no estava preparada per preguntar, per demanar d'anar al lloc concret, si preguntes als meus companys i companyes de viatge no sabran de què els parlo, perquè no em veia capaç ni d'explicar-ho.
Segur que més endavant serà més fàcil.
Ens veiem
Txell

Antònia P. ha dit...

Doncs sí, Txell, si ho haguéssim sabut t'hi hauríem acompanyat. El nostre respecte i la nostra admiració per la dona lluitadora que va ser la teva mare.
Una abraçada ben forta.