22 de març 2007

La Muha

La Muha és una altre de les nenes que han format part de la meva familia. El primer any que va venir era petiteta i molt sensible.
Va estar uns dies molt enyorada, i plorava sovint, li va costar adabtar-se. El primer any d'estar a casa la seva família va poder localitzar-nos i cada vegada que hi parlava li venien les llàgrimes als ulls, al veure-la se'ns trencava el cor.
Acostumats amb la Kneita ens sobtaven molt les seves reaccions, la Muha era tot el contrari molt tímida i molt bona, això també ens angoixava ja que no sabiem si estava bé o es sentia molt desplaçada. No entenia res de l'espanyol i el català encara menys, i era difícil la comunicació, però va anar aprenent, i molt.
Es va anar adabtant a nosaltres i el contacte amb els demés nens i nenes sahrauís de Girona li va anar molt bé. No ens demanava mai res, i ja amb els dies sempre estava contenta. Era molt llesta i ho vam notar de seguida, ja que amb poquet temps va aprendre molt i es feia entendre amb català i tot.
El 2002 va ser el darrer any que va venir a casa, i ja deu fer dos o tres anys que no la veiem quan anem als campaments ja que estar a Alger estudiant. L'altre dia vaig parlar amb ella per telèfon, després de molt de temps. Al estar internada en una escola a Algèria se'ns feia difícil contactar-hi, però ara amb la revolució dels mòbils ja és tot més sencill. Encara recorda forces paraules amb català. Em va agradar molt poder parlar amb ella, sentir-la tan aprop, notar que s'en recordava tant de nosaltres. Vaig notar com havia canviat, com s'havia fet gran, deu tenir uns 16 o 17 anys. Amb la veu la vaig poder veure, la vaig sentir tant aprop que fins hi tot ens vam abraçar.
Està contenta de poder estar estudiant, és conscient del que representa i la necessitat per el poble sahrauí de la formació dels joves. Em va dir que encara no està decidida del que vol estudiar, però per ara li agradaria estudiar medicina. Jo crec que si s'ho proposa ho podrà aconseguir.