30 de gener 2007

La Tere

L'últim viatge que va fer als campaments va ser el desembre de 2004. Vaig anar-hi amb ella, vam visitar totes les families de les nenes que hem acollit al llarg dels anys. Dues de les nenes (la Muha i la Wahba) no les vam veure ja que estan estudiant a Algèria i a Líbia.
Vam anar a visitar l'Ajuntament de Farsia, amb el que estem agermanats. Vam comprovar com estaven les plaques solars, els altaveus, el dispensari, projectes que haviem fet en altres viatjes, per fer el seguiment de com anava tot. Vam estar a la Tarbia també per veure com anava el projecte de l'Àpat diari. Ho vam fer amb moltes ganes i il·lusió. Però va ser, sense saber-ho en aquells moments, el seu últim viatge.
Durant els darrers dos anys de lluita contra el càncer, sempre insistia que volia tornar-hi, que volia trepitjar la sorra del desert, que volia veure la Kneita, la Fatimetu, la Maria, la Wahba, la Muha. I també les respectives families la Kahla (de la qual se'n considerava una germana) i l'Adou, la Mariam i en Mohamed, l'Embarca i l'Embarek, la Luara, l'Aixatu i la Jadiyetu, en Taleb, en Mahmud, l'Slama, i tants d'altres que en algun moment han estat part de les seves vivències als campaments.
Quan la van operar tenia molta por, no ens ho va dir i no ho transmetia, però tenia molta por. Li quedaven tantes coses per fer, per veure, per sentir, per descubrir. Quan ja va sortir del quiròfan ens va dir que s'havia adormit amb l'anestèsia pensant en els campaments, veient la inmensitat del desert, les seves jaimes i les diferents construccions, el color monòton de la sorra i les pedres trencat només pels molts colors de les melfes, que van d'aquí cap allà sense saber el motiu.
La lluita per les colònies d'aquest estiu va ser molt dura, per ella i per molts altres, era impensable deixar els nens i nenes als campaments pels motius que fóssin. Per això va posar-hi tot l'esforç que va poder, buscant families, parlant amb l'Ajuntament, la premsa, el que fés falta perquè aquells infants fossin els que fossin poguessin sortir dels campaments un any més.
Quan el desembre passat vaig baixar als campaments feia tan sols dues setmanes de la seva mort, no sabia si anar-hi, però al final vaig pensar que a ella li hagués agradat. Va ser un viatge molt diferent als altres, molt dur, ningú s'ho pot imaginar si no ho passa, només del fet de preparar la bossa amb els 20 quilos ja va ser un trasbalç, recordant les baralles que teniem a l'hora de prioritzar coses, que 20 quilos són aviat fets. En aquest viatge el que portava a la bossa era el de menys, sabia que el més important era anar-hi i poder abraçar les nenes, les families, abraçar el meu troçet de Sàhara en record a la meva mare, la Tere.


I ara, mentre ens trobem cada dimarts i dijous per fer les caixes per la Caravana no hi ha ni un moment en que no em vingui la seva imatge al cap. De segur que estaria contenta per tot el que hem recollit, per tot el que hem fet per les llenties, el sucre i l'oli. Gràcies a la col·laboració de molta gent.
Encara em costa molt tot plegat. Se'm fa dificil parlar-ne, és massa recent, només han passat un parell de mesos, però no passa dia que no pensi en ella.
Txell

28 de gener 2007

kneita


La Kneita va ser la nostra primera acollida. Va ser l'estiu del 1997, sembla mentida que passin tan ràpid els anys. En aquella època l'acollida només era d'un mes, i la veritat és que ens va anar molt bé, perquè aquesta nena no era fàcil. Era molt moguda i no ens feia cas per res, sempre es barallava, sempre estava enfadada, només respiravem quan dormia, i també cal dir-ho li costava molt.
L'Kneita sempre estava preparada a donar un cop de peu al primer que passes, tenia caràcter i per això la Tere l'estimava tant. La Tere deia que calia tenir caràcter, que això li serviria quan fos gran per lluitar contra les desigualtats de gènere. No sé si serà ben bé així, però el fet és que era una nena rebel, no parava ni un moment, i moltes vegades se'n sortia prou bé.
Va tornar a estar entre nosaltres varis anys, fins al 2001, exceptuant el 1998 que no es van fer les Colònies ja que semblava que la Resolució del conflicte era propera i potser tornaven al seu país i no volien enviar els nens i nenes ja que seria difícil el retorn.
L'últim any d'estar amb nosaltres, quan faltaven pocs dies per marxar, va demanar a un sahraui que ens transmetés que ho sentia molt, perquè havia sigut dolenta i no s'havia portat prou bé. Ho va reconeixer ella mateixa, tot i que cada any que tornava era una miqueta millor.
Sabeu, jo l'estimaré sempre. Ara ja és gran i porta la melfa i cada vegada que vaig als campament la vaig a veure i passo estones amb ella, amb la familia, fem el te, anem al mercat, el henna,.... hi seguiré anant sempre.
Aquest últim viatge ha estat molt dur en general, però encara més quan he estat a la seva jaima, la Tere li tenia certa predilecció i se l'estimava molt.
Quan vaig baixar del jeep i va sortir la Kneita de la jaima vaig correr cap a ella, ens vam abraçar i no podiem parar de plorar. No van caldre paraules. És una més de la familia i sempre ho serà. Va ser la primera en venir a casa nostra i per tant va ser l'embaixadora de la causa sahrauí al nostre cor.

26 de gener 2007

13ª Caravana Catalana d'ajut humanitari per el poble sahrauí


La Caravana d'aquest any està anant molt bé per Girona, només vull agraïr a tothom que està colaborant d'una manera o una altre, fent xerrades a les escoles, portant menjar, carregant caixes, encaixant, fent palets, etc. Sense tots i totes vosaltres això seria molt difícil.
Una menció especial per en Ferran, que és el que ens anima i no para ni un moment.

25 de gener 2007

L'inici d'un troçet

Asalam Aleikum
Doncs sí, un troçet del meu sàhara, perquè a vegades les coses són diferents depenent dels ulls que les miren. Tothom té una visió diferent d'allò que veu, d'allò que sent, del que es percep segons l'entorn en que es mou, segons les coneixençes, les vivències, etc.
Fa temps que entro als blogs amics, als blogs de la wilaya saharaui, llegueixo sovint el que es va publicant, i a vegades comento, no sempre ho faig potser per la pressa que tenim a vegades, potser perque ja s'ha dit allò que penso.
Havia pensat de crear un blog i la veritat és que fa temps que em rutlla la idea pel cap, però sempre hi havia una excusa. Primer no sabia ni com posar-m'hi, després pensava que se'm faria difícil mantenir-lo viu, a part que cada vegada surgeixen més blogs dedicats al Sàhara i potser també per això m'anava tirant enrera, ja que d'informació (si la busques) en trobes.
Però bé, el cas és que després de tot, engego el blog amb il·lusió i ganes de poder anar publicant tot allò que se'm passi pel cap, les meves impresions, reflexions, informacions i algunes de les fotos del meu troçet de Sàhara.
Doncs avui començo, i espero tirar-lo endavant durant molt de temps.
SAHARA HORRA!!!
Txell