Pàgines

22 de març 2007

La Muha

La Muha és una altre de les nenes que han format part de la meva familia. El primer any que va venir era petiteta i molt sensible.
Va estar uns dies molt enyorada, i plorava sovint, li va costar adabtar-se. El primer any d'estar a casa la seva família va poder localitzar-nos i cada vegada que hi parlava li venien les llàgrimes als ulls, al veure-la se'ns trencava el cor.
Acostumats amb la Kneita ens sobtaven molt les seves reaccions, la Muha era tot el contrari molt tímida i molt bona, això també ens angoixava ja que no sabiem si estava bé o es sentia molt desplaçada. No entenia res de l'espanyol i el català encara menys, i era difícil la comunicació, però va anar aprenent, i molt.
Es va anar adabtant a nosaltres i el contacte amb els demés nens i nenes sahrauís de Girona li va anar molt bé. No ens demanava mai res, i ja amb els dies sempre estava contenta. Era molt llesta i ho vam notar de seguida, ja que amb poquet temps va aprendre molt i es feia entendre amb català i tot.
El 2002 va ser el darrer any que va venir a casa, i ja deu fer dos o tres anys que no la veiem quan anem als campaments ja que estar a Alger estudiant. L'altre dia vaig parlar amb ella per telèfon, després de molt de temps. Al estar internada en una escola a Algèria se'ns feia difícil contactar-hi, però ara amb la revolució dels mòbils ja és tot més sencill. Encara recorda forces paraules amb català. Em va agradar molt poder parlar amb ella, sentir-la tan aprop, notar que s'en recordava tant de nosaltres. Vaig notar com havia canviat, com s'havia fet gran, deu tenir uns 16 o 17 anys. Amb la veu la vaig poder veure, la vaig sentir tant aprop que fins hi tot ens vam abraçar.
Està contenta de poder estar estudiant, és conscient del que representa i la necessitat per el poble sahrauí de la formació dels joves. Em va dir que encara no està decidida del que vol estudiar, però per ara li agradaria estudiar medicina. Jo crec que si s'ho proposa ho podrà aconseguir.

09 de març 2007

Caravana 2007


Ja quasi que no hi cabem!!!! Hem superat totes les prespectives que teniem. Si no em falla la memòria ja arribem als 45 palets, com els que veieu, de lleties, sucre, oli i varios que no els deixarem fora, al cap i a la fi és també menjar.

Superem les 35 tones d'aliments. Hem tingut molta feina carregar i descarregar, a empaquetar-ho tot, però el goig que fa al veure-ho fa que valgui la pena.

Cal dir i agraïr que els diferents municipis que han col·laborat la majoria ens ho han posat fàcil, ja que ja ens ho han dut encaixat, i només ens ha calgut posar-ho als palets.

08 de març 2007

Tifariti (4) Els que prenen la fresca........

Com deia la Núria de forma molt acertada, aquests són els que prenen la fresca, volten per Tifariti amb els seus cotxes i la seva bandereta amunt i avall, sembla que no parin ni un moment.
Quan passen puc veure la reacció i els comentaris dels i les sahrauis, la ràbia que fan aquests personatges passejant com si res. Ens diuen que volten per fer-se veure, perquè les diferents delegacions som allà, i la veritat és que es nota. Els vaig veure, tan tranquils, no fan res, només passegen i demostren que són allà.
Al vespre, a les vetllades que es van fer després de la Conferència entraven i sortien del recinte. Anaven agrupats, no els hi agradava quan intentàvem fotografiar-los. Però no hi fa res, vam fer algunes fotos sense manies.
Com tots sabem al Sàhara Ocupat es queden de braços plegats veient la repressió que pateixen els sahrauís que es manifesten i són agredits per la policia marroqui, veient els forts cops que reben, sense cap mena de sentit, els sahrauís a la seva propia terra.
Als territoris alliberats ja hem sentit el que fan aquests soldats, que en teoria tenen una missió especial de garantir l'alto el foc, però com que es deuen avorrir molt han de signar amb sprays i en plan les pintures rupestres que es van trobar a la regió de Zemmur, cap a l'any 1995 quan el personal del ministeri de Cultura de la República Àrab Sahrauí i Democràtica les va mostrar a un equip d'arqueòlegs i antropòlegs de la Universitat de Girona. En total es tracta d'un conjunt de 2734 figures repartides en 130 abrics de 5 jaciments diferents: Uad Ymal, Uadi Kenta, Rekeiz Ajahfun, Rekeiz Lemgasem i Asako. Malmeses de forma barroera pels senyors de les gorres blaves.
Aquests personatjes que haurien de ser imparcials només fan que provocar. Al ser a Tifariti ho vam poder comprovar. Jo personalment no ho vaig veure, però em van explicat que un d'ells portava un adhesiu que deia Sàhara Marroquí, evidentment no va durar gaire, algun sahrauí de seguida va treure-li l'adhesiu i a sobre el provocador va denunciar una agresió. Absurd del tot, que en la Conferència Internacional de Solidaritat amb el Poble Sahrauí ens haguem de veure coses com aquestes.
Com deien els bascos: que se'n vagin, no els volem aquí!!!

Visca el SÀHARA LLIURE I INDEPENDENT!!!!

07 de març 2007

Tifariti (3) Mami Aamar Salem

En un dels tallers que es van fer a la Conferència de Tifariti, i en el qual vaig assistir, es va parlar de la situació als territoris ocupats, la repressió continua que estan vivint els i les defensores dels Drets Humans al Sàhara Occidental.
Mentre d'altres van anar al Taller Polític (en Toni, l'Antònia i en Francesc). Ens varem repartir i la Núria, la Cristina, la Montse i jo mateixa vam voler sentir la situació al Sàhara Ocupat.
Vam tenir l'oportunitat d'escoltar les paraules d'en Mami Aamar Salem, se'l notava seré, les seves paraules transmetien la veritat, la serenitat de tenir la raó, de parlar amb seguretat i tenint les coses molt clares.
Un defensor dels Drets Humans al Sàhara Occidental, va publicar en alguns mitjans l'article titulat Los recursos son propiedad del Sàhara, amb el que denunciava que els ocupants marroquins exploten els recursos de manera impune.
Explicava que aquests escrits que va anar publicant van fer que fos detingut sense gaires contemplacions, un dia qualsevol amb la claretat del dia i davant un munt de gent. Els grups d'intervenció ràpida el van agafar i el van sotmetre a tota mena de tortures, per deixar-lo anar amb estat físic lamentable. Als hospitals no el van atendre i cada cop es sentia pitjor, les condicions amb les que el van deixar anaven empitjoran, i de fet, com comentava ell, els metges de les zones ocupades estaven compintxats amb la policia i en comptes d'ajudar encara els hi fan més mal.
Va explicar tot el que va haver de passar, el tracte rebut, les maneres que tenen de fer les coses, ja us podeu imaginar. Mentre explicava el silenci no va ser trencat per res, tan sols vam haver de parar un moment ja que els aparells de la traducció simultània van fallar i es va haver de continuar agrupant amb grups els que paralven anglès, francès, etc, amb el traductor al mig i els que podiem entendre el castellà (com que erem el grup més nombrós) el traductor va seure a costat de el Mami i anava traduint.
Les paraules del Mami Aamar Salem em feien esgarrifar, va explicar tota mena de detalls que havia viscut, em va recordar les paraules de la Aminetou Haidar quan va venir a Barcelona, a més pensant que això passa diariament als territoris ocupats a qualsevol que lluiti per un Sàhara Lliure.
El van fer fora del Sàhara, sense cap tipus de documentació i amb un estat físic molt lamentable. El van declarar persona non grata per estar al Sàhara. Va estar mal ferit durant uns dies amagat entre el Sàhara i Mauritània, i va poder posar-se en contacte amb activistes sahrauis que es trobaben a Mauritània que el van ajudar amb tot el que van poder.
No va donar temps a traduir el final ja que es va emocionar i tothom a la sala es va aixecar donant-li suport, recolzant-lo en la seva lluita, recolzant a tota la gent que estan patin aquesta repressió que no té cap sentit, que no arriba a la gent, que no interesa que arribi. Va cridar per un Sàhara Lliure, va cridar per una solució definitiva al conflicte i això el va emocionar, va cridar perquè no el podràn parar, que seguirà lluitant malgrat la repressió, la tortura i els maltractes rebuts, perquè el Sàhara ha de ser lliure. Tots ens vam emocionar amb ell. Espero que aconsegueixi tornar al Sàhara Ocupat que és el que més desitja per seguir la lluita, per aconsseguir un Sàhara Lliure.

06 de març 2007

Tifariti (2). Destrucció de mines

El 27 de febrer a Tifariti, als territoris alliberats del Sàhara Occidental, es va destruir una nova reserva de mines anti-persona, d'acord amb el Tractat d'Otawa.
La ceremonia de destrucció es va fer amb la presència del president de la RASD, Mohamed Abdelaziz, diferents ministres i representants de països africans, europeus, asiàtics i d'Amèrica Llatina.
Operació que demostra la voluntat del poble sahraui per seguir el camí pacific, que volen una solució respectant la pau i aplicant la legalitat internacional.
Es va denunciar l'actitud del Gobern marroquí que no respecte les resolucions preses i continua amb la seva política de violació sistemàtica dels Drets Humans i de les llibertats fonamentals, amb totes les mines que segueixen causant milers de víctimes.
La destrucció de les mines va ser impressionant. Ens varen comentar que les mines estaven a 1,5 km. Tots els que erem allà vam sentir un nus a la gola al veure-ho des de lluny, al imaginar-nos el mal i la destrucció que poden causar en un instant. Em va impactar molt aquella explosió al mig del desert i l'escalt va fer callar tothom i el silenci va ser total, només es sentien les càmares de fotos que volien immortalitzar el moment. Després de la explosió de les mines es va fer una plantada de 31 arbres al mig del desert, en conmemoració als 31 anys de la proclamació de la Republica Àrab Sahrauí Democràtica. Arbres que volen veure el futur del poble sahrauí amb diferent prespectiva, arbres que seran l'esperança de tants anys de lluita.

05 de març 2007

Tifariti (1)


Em costa canviar de chip, m'és dificil quan torno dels viatges al Sàhara. Però és que aquest cop ha estat un viatge diferent. Sabia que seria un viatge dur, i així ha sigut, però de fet menys del que esperava. Són moltes hores de camí, amb els toyotas pel mig del desert unes 8 hores, de fet no n'estic del tot segura del temps que vam tardar, ja que tinc la costum de deixar el rellotge a casa cada vegada que vaig al Sàhara.
Al sortir del 27 de febrer de bon matí vam poder comptar 18 cotxes davant nostre i algun més darrera. La Caravana de cotxes en un principi anavem tot junts, però a mesura que ens endinsavem al desert cada conductor va anar pel seu compte, buscant la millor manera de fer camí, esquivant la pols que aixequen els demés cotxes, vam anar perdent els altres toyotas per quedar sols en l'inmens desert. Però sense saber com, amb una facilitat esgarrifadora cada "x" quilòmetres anavem retrobant-nos amb els demés fent parades de tant en tant per descansar, estirar les cames, prendre el te sobre el carbó, que ens oferia el nostre conductor Ben Nasser per recuperar forces.

És un viatge cansat però on carregues les piles al màxim per continuar amb la lluita pel poble sahrauí, torno amb més ganes que mai. A més el fet de ser conscient de trepitjar el Sàhara Occidental, la terra per la qual lluitem els sahrauis, fa que una sensació extranya et recorri el cos en tot moment. Sensació que he pogut compartir amb la Delegació Catalana: la Núria, en Toni, la Cristina, l'Antònia, la Montse, en Miquel i en Cesc.
He pogut trepitgar el Sàhara de veritat, he pogut assistir a la 31 Conferència Internacional de la Solidaritat amb la RASD, per primera vegada feta en territori sahrauí on totes les delegacions del món han mostrat tot l'interés i les ganes d'una solució definitiva al conflicte. Es van arribar a una sèrie d'acords per tal de continuar de forma coordinada la lluita per la autodeterminació del Sàhara Occidental. Per no repetir-me, passo l'enllaç del blog d'en Toni on hi ha la Declaració de Tifariti. Document important per a difondre.


A part, tot i que ni ho vaig comentar, vaig poder apropar-me una miqueta a ma mare, la Tere, ja que en el seu últim comiat va marxar amb una bandera sahrauí (fet que havia demanat dies abans de morir) i aquesta bandera va viatjar amb uns companys d'Acaps Girona (la Lluïsa i en Toni) al mes de desembre passat fins a territori alliberat, per enterrar-la prop de Tifariti. No la vaig poder veure, no sé ben bé el punt exacte on està, ni si hi vaig passar, però al entrar al Sàhara Alliberat la vaig sentir molt aprop.