23 de febrer 2007

Conferència Internacional de Solidaritat amb la RASD

La Conferència Internacional de Solidaritat amb la RASD es celebrarà entre els dies 24 i 28 de febrer, al territori alliberat de Tifariti, al Sàhara de Veritat (com diuen molts sahrauis que conec). Ja es celebren els 31 anys (els mateixos que tinc jo) de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica.
Com cada any és important aquesta celebració, i que tingui el ressó que realment es mereix, vull dir mediaticament. A més, si pensem en tota la gent dels territoris ocupats que estant patint la repressió marroquí, els presos polítics que pateixen diàriament a l'interior de la Presó Negra de l'Aaiún, presos que continuen la seva vaga de fam des del passat 30 de gener en protesta als maltractes que són objectes. A part, de tota la població que es veu obligada, des de l'ocupació per part de Marroc, a viure als campaments de refugiats esperant una solució al conflicte.
Doncs, el que deia, espero que els mitjans de comunicació se'n facin el ressó que es mereix una data tan senyalada com aquesta i esperem que la difusió sigui àmplia i influeixi en el futur dels sahrauis.
Jo, per si de cas, faré moltes fotos i ja us explicaré com ha anat tot. Les meves impressions després de trepitjar el Sàhara de debò. Tot això a la tornada....
Txell

22 de febrer 2007

troçet o trosset???

troçetSí, ja ho sé.... Alguns ja m'heu comentat que troçet no va amb ç , sinó amb ss: trosset. Doncs sí, va ser un error, però a aquestes alçades..... ja no ho canviaré.
A més m'agrada amb ç, amb les dues esses el tros sembla més gran i no és així, és petit i així seguirà sent. La ce trencada encara el fa més petitet i aquí hi ha la gràcia, que voleu que us digui...
Ho sento per els/les filòlegs que us fa mal d'ulls, però m'hi he acostumat i m'agrada. A més, si aneu al Google i escriviu troçet veureu que no sóc la única en equivocar-me. Què hi farem....

21 de febrer 2007

10 anys amb Farsia

Aquest any farà 10 anys que la ciutat de Girona es va agermanar amb la daira de Farsia. Per Setmana Santa del 1997 van baixar els regidors de la ciutat de Girona per formalitzar l'agermanament. Casualment aquell abril vaig viatjar als campaments per primera vegada, i dic casualment perquè és així. Coneixia la causa del Poble Sahrauí però ho veia com una cosa llunyana, i la veritat és que mai hagués imaginat fins al punt que m'hi implicaria. De fet, en la primera jaima que vaig entrar, podríem dir que, me'n vaig enamorar. I des de llavors, com molta gent, porto el Sàhara al cor.
Arran del viatje que vaig fer amb la meva germana, aquell estiu vam fer el primer acolliment (bé ho van fer els nostres pares, la Tere sobretot). I vam acollir l'Kneita, de la qual ja us en vaig parlar fa dies.
Sembla mentida, però ja han passat 10 anys, això em fa pensar que la solidaritat va més enllà. Des de llavors l'Ajuntament i Acaps tenim un conveni signat. Aquests diners els gestionem en els diferents projectes globals: Caravana, Àpat diari i Colònies, però a més hem anat fent projectes directes amb la daira germana.
Hem dotat de plaques solars els equipaments de l'Ajuntament, varem fer la instal·lació de llum a totes les sales. També varem baixar tots els aparells per posar megafonia a la daira, per quan necessiten avisar la gent, pel repartiment d'aliments, per les vacunes pels nens, etc. Vam dotar de mobiliari i material escolar la tarbia de la daira, portant material divers. Varem portar material pel dispensari. Sempre hem cregut millor rebre la demanda des d'allà i veure quines necessitats hi han en cada moment i les prioritats que hem de tenir en compte segons el presupost que disposem. En un viatge van anar-hi unes educadores per tal de compartir les seves experiències amb les treballadores de la tarbia, viatge també molt beneficiós, tant per les educadores sahrauis com per les que hi van anar des d'aquí. En l'últim viatge el projecte ha estat de reconstrucció d'edificacions que havien caigut degut a les pluges de febrer de 2005 i a més ens van fer la demanda de construir uns centres socials a cada barri, per tal de poder organitzar i reunir-se, les regidores de les cada barri estaven molt contentes.
Bé, amb 10 anys es poden fer moltes coses, però m'adono que no han canviat gaire les coses. Em refereixo a la qüestió política. Després de 10 anys seguim sortin tan poc a la premsa, seguim tenint poca influència als mitjans. Bé, sortim quan hi ha les colònies, quan despedim la Caravana, i algun altre acte. Però no surten les coses de fons, no interesa quan hi ha vagues de fam a les presons del Sàhara Ocupat, interesa ben poc la situació de la població al territori ocupat i les diferents obtaculitzacions en el conflicte. Segur que ens coneix més gent i arran d'això més gent coneix als sahrauís, ja que la difusió de les diferents campanyes és amplia, però no arriba allà on hauria d'arribar, o potser sí que hi arriba però queda estancat o no interesa que surti.
De cares al mes de setembre farem tota una sèrie d'activitats per visualitzar els 10 anys d'agermanament, encara no hi ha res concret però serà una setmana on exposarem en diferents centres cívics, on farem xerrades, i com a acte més important i per tancar la setmana, montarem les jaimes i farem un concert. Quan ja estiguin clares les activitats ja ho informarem i ho farem el més extensiu posible per a convidar-vos a totes i tots.

16 de febrer 2007

Resposta del Govern a la repressió marroquí

Avui m'arriba la resposta al que el 23/11/2006 ICV preguntava al govern espanyol, al Consell Europeu i a la Comissió Europea sobre la immigració sahrauí. En el que exposaven que el nombre de pasteres amb persones immigrants que arriben a Espanya des del Sàhara estava augmentant des de principis d’any passat.
El diputat d’ICV al Congrés, Joan Herrera, i l’eurodiputat d’ICV adscrit als Verds/ALE, Raül Romeva, van preguntat llavors al Govern espanyol, al Consell Europeu i a la Comissió Europea quines mesures estan prenent aquestes administracions en relació al Regne del Marroc perquè cessi la repressió a la població sahrauí que obliga centenars de joves a abandonar la seva terra.
Segons notícies aparegudes en aquells dies, el nombre de pasteres amb persones immigrants que arriben a Espanya des del Sàhara estava augmentant des de principis d’any, i de les 100 embarcacions que havien arribat a Espanya procedents del Sàhara en l’últim any, 70 ho havien fet en els darrers mesos.
El Diputat exposava que aquestes persones fugen de la repressió de la policia marroquina, la majoria són demandants d’asil i són joves sahrauís que han passat per la presó marroquina o que han estat detinguts, suposadament per participar en manifestacions prosahrauís. En aquest sentit, s’han presentat ja 200 peticions d’asil de persones procedents del Sàhara, i segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), els sahrauís expliquen que pateixen discriminació laboral i social, que el clima de violència és insuportable i que la policia assetja a qualsevol persona pel fet de ser jove i sahrauí.
Avui m'arriba la contestació, amb data de 30 de gener, que responen des de la Secretaria de Estado de Relaciones en las Cortes, en la qual es diu (textualment):

En relación con la información solicitada por Su Señoría, se significa lo siguiente:
La defensa y promoción de los derechos humanos, constituye uno de los ejes fundamentales de la política exterior del Gobierno.
Para el Gobierno, la defensa de los derechos humanos de la población saharaui es indisociable de la búsqueda de un arreglo defintivo al conflicto del Sahara Occidental.
El Gobierno sigue con mucha atención la situación de los derechos humanos en el territorio del Sahara Occidental y aprovecha cuanta ocasión se presenta para transmitir a las autoridades marroquies, tanto en el plano bilateral como en el ámbito de la UE, la importancia de que éstos sean respetados de conformidad con su legislación interna y los principales instrumentos jurídicos internacionales en la materia ratificados por Marruecos.
En particular, el Gobierno sigue con especial atención el caso de los inmigrantes llegados irregularmente a las Islas Canarias por vía marítima desde el territorio del Sahara Occidental que alegan su origen saharaui, pero no hay que olvidar que el fenómeno migratorio es complejo y multidimensional y que no cabe abordarlo sólo desde su dimensión humanitaria.
30 de enero de 2007

No es mullen massa que diguessim. Això sí, els eixos fonamentals de la política exterior del Govern és la defensa i promoció dels Drets Humans. A més segueixen amb molta atenció la situació dels Drets Humans al Sàhara Occidental, però per altre banda fan negoci venent armes al Marroc. Em sembla que una resposta com aquesta no és acceptable de cap de les maneres.
Tiren pilotes fora amb respostes molt diplomàtiques, però els fets demostren tot el contrari, crec que no ens sorpren massa, però cal tenir-ho en compte.
Prou repressió al Sàhara ocupat!!!
Txell

13 de febrer 2007

Sahrauís a Catalunya

Tots i totes coneixem algun sahrauí que s'ha quedat a Catalunya per algun motiu. No és d'extranyar que qualsevol persona tingui ganes de millorar la seva vida i poder-se sentir útil.
La situació és complicada, són molts anys d'exili, molts anys a la hamada. Molts anys esperant una solució que no arriba. Més de 30 anys d'espera lluitant per la seva independència són massa anys per a qualsevol.
Sobreviure en les condicions als campaments, amb unes condicions climàtiques molt dures a la hamada de Tindouf, on res no hi creix, on res s'hi mou. On el futur és incert.
Sempre que he parlat amb algun sahrauí em diu que la decisió de venir no és sencilla, no només per la tristesa de deixar la familia, amics, tot l'entorn en general, sinó també pel sentiment d'abandonar una causa per la que han lluitat, mort, desaperagut, i patit molts sahrauis.
Cadascú ha viscut el dol migratòri de diferent forma, sobretot amb totes les dificultats d'integració al lloc d'acollida, els ditxosos papers de residència i treball, l'accès a un treball (amb o sense seguretat social) l'habitatge, etc... Però parlant amb algun d'ells em diuen que van quedar sorpresos al poder conèixer moltes persones solidaries que de forma desinteresada han fet de la causa sahraui una lluita seva, això els hi dóna la oportunitat de poder seguir la lluita des de fora dels campaments.
Tots els que hem anat als campaments ens fascina alguna cosa, sinó no s'entendria que la gent repeteixi el viatge. Les persones que hi trobem, la hospitalitat sahrauí, la honradesa, la tranquil·litat que s'hi viu, la calma que s'hi respira, els infants sempre alegres i feliços. Hi ha tantes coses, les llargues converses al voltant de la tetera i l'incens, les caminades pel mercat, els salts i volteretes a les dunes, l'entrega de projectes i poder veure la cara dels que ho reben....
Però els campaments per uns quants dies, per viure-hi seria molt difícil, no crec que fóssim capaços.
Fins la victòria sempre.

09 de febrer 2007

Boicot als productes marroquins

M'uneixo al BOICOT als productes marroquins.
Ho he vist al blog de l'Antònia, però també està a la web de Cantabria amb el Sahara i també els companys de la Seu.
És sencill només es tracta de fixar-s'hi una miqueta, tots els productes que el seu Codi de Barres comenci amb 611 són provinents del Marroc, que ocupa un país que no és seu, que explota totes les seves riqueses i que a més reprimeix als i les sahrauís que, de forma pacífica, reivindiquen la llibertat i la independència del poble sahrauí.
Us animo a totes i tots a tenir-ho en compte a l'hora d'anar a comprar, només si ens hi fixem una miqueta segur que es podrà notar la força que podem tenir, és dificil, però no impossible.
BOICOT ALS PRODUCTES MARROQUINS!!!!
SÀHARA LLIURE!!!

08 de febrer 2007

Viatge als Campaments


Sortida: 03 d'Abril de 2007 a les 22:00 h Aeroport del Prat
Tornada: 09 d'Abril de 2007 a les 18:20 h Aeroport de Tinduf
tota la informació esta en la web www.saharacatalunya.org

06 de febrer 2007

Les dones en lluita

L'altre dia trastejant una mica, remenant papers d'entre els arxivadors de ma mare, em va sorprendre trobar tota una sèrie de revistes que tenen la meva edat. Em van fer gràcia i en vaig separar alguna per fullejar-la amb més temps. Després de tants anys encara hi ha moltes coses que són vigents. De la que volia parlar avui és una revista: Vindicación Feminista.
El que em va sorprendre més és que el primer número d'aquesta revista de 1 de juliol de 1976 (jo, tan sols, tenia 6 mesos) la portada va ser dedicada a les dones sahrauís amb aquesta imatge impactant d'una dona amb el nadó en braços i apuntant amb l'arma a les mans i amb el titular: SAHARA: Las mujeres luchan por su libertad, de Soledad Balaguer, (per cert, la revista valia tant com: 80 pesetes)
En l'article s'informa de la primera dona sahrauí morta en les línees de combat. L'autora afirma que és la fi d'una primera etapa de la lluita de les dones sahrauís. Ja que, per desgracia, aquesta mort les va equiparar als homes en la lluita per la llibertat del seu poble.
Ens explica també que a conseqüència de les diferents maneres de repressió que patien els sahrauís, les dones dels morts, desaperaguts i reprimits a mans dels espanyols s'anaven reunint amb altres dones d'un mateix carrer, d'un barri. Es tractava de fer pastissos, de fer una festa pels nens i nenes, l'excusa era trivial. Un cop reunides les converses derivaven als problemes quotidians: salaris baixos, preus alts, infants malalts, l'assistència mèdica que fallava, discriminació a les escoles... al final sense ni adonar-se, les mateixes dones arribaven a la conclusió que les coses serien diferents si fossin elles les que organitzesin la seva propia vida. Aquestes converses derivaven en altres persones, els marits, els germans, companys de feina i la taca d'oli s'anava escampant poc a poc, però amb molta força.
Les manifestacions on demanaven aigua, escoles, augment de salaris van ser organitzades per dones i amb dones. Les pintades nacionalistes en les parets de l'Aaiún, la distribució de propaganda clandestina va ser feta sobretot per dones. Per dues raons principals: en principi semblava que les dones eren més respectades, menys maltractades per les forces d'ocupació. I per altre banda, la major part d'elles no treballava fora de casa, això significava que no podien ser sancionades amb la pèrdua del treball.
Sempre he admirat les dones sahrauís, han estat les que han organitzat els campaments, no he dubtat mai de la seva força, de les seves ganes de lluita, de la seva manera d'afrontar la guerra, la diàspora i l'exili. Aquests més de 30 anys no els han fet parar, tant en els campaments com en les zones ocupades. Un dels exemples més clars que he pogut veure és l'Aminetu Haidar, que vam poder escoltar fa uns mesos a Barcelona. Una dona aparentment dèbil, però amb una fortalesa increïble, ens va explicar la situació de repressió que s'està patint al Sàhara Ocupat, empetitint el cor de molts dels assistents al acte. La fortalesa d'aquesta dona que defensa les seves idees per sobre de tot, que defensa els interesos d'un poble, que només defensa la justícia, que demana el que realment és seu, aquesta fortalesa em va encoratjar molt. Per això crec que és important seguir lluitant, cadascú en el seu àmbit, dintre de les nostres possibilitats, i encara que pugui semblar feina de formigueta. Tot serveix i tot és útil.

02 de febrer 2007

Èxit de la Caravana

Estic, o millor dit, estem molt contents. Des de finals de desembre tenim la campanya de recollida d'aliments engegada. Al principi la feina va ser de distribució de cartells, tríptics i xerrades per aqui i per allà. Vam montar la jaima per Nadal per fer-ne difusió i recollida, però fins aquesta setmana no hem començat a notar el que s'ha anat movent.
Estem cada dimarts i cada dijous a partir de les 19h. al magatzem que ens ha cedit l'Ajuntament de Girona, als subterràni de l'Auditori de la ciutat. Dimarts passat va ser estressant, no donàvem abast amb tot el que ens arribava, de diferents municipis amb de tota la província. Estem rondant els 40 palets dels diferents productes: sucre, oli i llenties. I encara ens falten alguns municipis que portaran el material la setmana vinent, per tant encara en farem algun més.
S'han mogut moltes persones solidàries, amb moltes ganes, per tal de fer arribar el màxim posible cap als campaments de refugitat. Probablement, les notícies de la manca d'aliments als campaments, que des de fa temps ens van arribant per diferents vies crec que han ajudat a extendre la informació i fer possible aquest èxit de recollida.
I quan ja estigui tot recollit, encaixat i en els respectius palets i els camions carregats, despedirem la 13ena Caravana i ho celebrarem tots junts amb un bon sopar (això si, que no siguin llenties....), crec que ens ho mereixem.

01 de febrer 2007

Tornar-hi

Encara falten dies però ja tinc ganes de tornar-hi. De fer la bossa i barallar-me amb els 20 quilos, posar i pesar, treure i tornar a calcular al gram el que hi vaig afegint i treient. Barallar-me i emprenyar-me tota sola amb el precinte no deixant ni un troçet de bossa de ràfia a quadros sense.
Tinc ganes d'anar cap a l'aeroport del Prat agafar un carro i esperar algun senyal, algú que es mou per algun motiu, algú que diu alguna cosa o que ha vist el rètol que anuncia el vol, per posar-me a la cua adient. Veure la gent que conec d'altres seccions, d'altres municipis i saludar-los, i altres que només ens trobem en els viatges, parlar i compartir impressions, i posar-nos nerviosos junts pel retard. Recordar el número de viatjer per fer més fàcil la feina per embarcar. Respirar quan ja estan embarcats els 20 quilos, pensant que ja t'has tret un pes de sobre i sabent que ja només falta esperar i demanar a Déu o Al·là que no hi hagi molt retard. Perquè una mica de retard ja està bé sino no semblaria que vaig als campaments.
Un cop a l'avió intentar inquivir la motxila i posar-me el cinturó, i esperar que s'enlairi i que aterri a Oran, per tornar a enlairar al cap d'una hora i per fi aterrament a Tindouf. Bueno dic "per fi" per dir alguna cosa, perquè de fet encara queda molt per arribar. Recuperar la motxila, el bolso, la jaqueta, l'elzem, etc, i baixar de l'avió, normalment a les tantes de la matinada, i fer cua per entrar, mentre empleno el paperet (nom, prénom, etc) on sempre hi ha algú que s'equivoca. Entrar a l'aeroport passar per la policia algeriana que mira i remira el que he escrit i el passaport, a vegades pregunta i rectifica alguna cosa, potser per la mala lletra que els hi he fet.
Un cop tots aquests tràmits ja arriba el jaleo de buscar la bossa, d'entre moltes practicament iguals o molt semblants. I intentar sortir, amb la motxila i la bossa dels 20 quilos, sense que et facin obrir la bossa, que tot plegat és un bon enrenou.
Abans de sortir desitjar que sigui un autobus el que va a Auserd o almenys que no sigui un camió destapat, només desitjar-ho i no pensar-hi massa, perquè al cap i a la fi sempre és allò que no m'espero i em veig enfilada sobre un camió vell, destartalat i destapat, amb el fred i vent del desert que no augura un bon trajecte. Però què hi farem... ja sé on vaig i el que em trobaré. Toca cordar-se fins a dalt de tot la jaqueta i enbolicar l'elzem al cap i deixar només els ulls al descobert per veure o intuir els batxes que ens fan saltar a cada moment, intentant que l'esquena no se'n ressenti gaire.
El viatge en camió al principi és divertit, però a mesura que veig que va despuntant el dia i encara no es veu cap forma de vida al mig del desert (i a sobre amb totes les hores que ja es portem sobre) es fa una miqueta cansat. Veure com va sortint el sol al mig del desert, sobre un camió destartalat potser és una de les coses més maques que he pogut apreciar. Bé, a part de les nits de lluna plena amb el cel súper estrellat del desert (els que ja hi heu estat ja sabeu què vull dir).
Ja quasi a la fi del trajecte al arribar a la wilaya baixar del camió, la motxila, buscar altre cop la bossa de ràfia i esperar que vingui algun cotxe per portar-te a la daira. Sort que és quan ja veig el final aprop i la claredat del dia ja és total i deixo de banda el rellotge per uns quants dies. És quan ja puc intuïr la flaire del carbó i del te sahrauí, que revifa a qualsevol, i les rialles de nenes i nens que et venen a esperar contents de poder-te tenir aprop.
Ja tinc ganes de tornar-hi, encara que sembli mentida.
Txell