21 de novembre 2010

Avui fa 4 anys

Passa el temps volant. Avui fa 4 anys....
Sense adonar-me han anat pasant els dies, els mesos, anys i avui ja en són 4... què fort... Encara a vegades somnio o m'agradaria pensar que no és veritat, que la Tere és entre nosaltres, que encara batalla per les petites coses, fent feina de formigueta amb fermesa, anant a munt i avall amb les lluites perdudes.
Imagino com estaria d'indignada al veure el que està passant als TTOO del Sàhara, lo emprenyada que estaria al veure el paperàs que està fent el govern, les declaracions lamentables de la trini, del rubalcaba, el ZP, etc.... quina vergonya!!! Segur que ahir hagués estat amb nosaltres i hauria cridat més que ningú al miting dels PSC a Girona, on van tenir els nassos de portar al Rubalcaba, segur que hagués dut la bandera més gran, indignada per la impunitat del Marroc i la passivitat del govern.
Segurament estaria ja apuntada al vol de desembre per anar als campaments, per visitar les nenes, la Kneita, la Muha, la Wahba, la Fatimetu, la Maria, la Zagma, etc, etc.... i les families que ja formaven part de la nostra.
De ben segur que hauria sentit molt la pèrdua d'en Jordi i el trobaria molt a faltar, i li hauria agradat l'acomiadament que se li va fer perquè s'ho mereixia.
Estaria trastejant en temes feministes preparant el 25N, contra la violència de gènere, amb la Xarxa de Dones, etc,
Segurament hauria deixat de treballar formalment, millor:menys emprenyades  innecessàries, menys mal de caps, menys contradiccions. Però seguiria activa en les causes perdudes, les minoritàries, en les que s'ha de lluitar i molt per treure'n una mica de profit.
Estaria encantada amb el Baixir, no sé perquè però la veig fent d'àvia amb moltes ganes, de ben segur que aniria a buscar-lo a l'escola bressol contenta i el portaria a paseig. També estaria molt il·lusionada amb l'arribada d'un o una nova adquisició a la TRIBU, que arribarà pel juny.

No deixo de trobar-la a faltar. Quina ràbia! L'estimava, l'estimo tant! Merda!!!

18 de novembre 2010

per qui no recordava la foto..... TRAÏDORA!!!! PSOE complice

A L'HORA DE VOTAR PENSA EN UN SÀHARA LLIURE. NO MÉS TRAICIONS
Quanta hipocresia junta....
Avui llegint el bloc Sàhara Ponent he recordat l'excursió que varem fer al 2003. Va ser tot un xou, varem anar a Madrid amb busos per a Manifestar-nos, com moltes altres vegades, però aquest cop anavem amb els infants que passen les vacances entre nosaltres a l'estiu.
Va ser una manifestació sonada, amb molta gent, però patint una mica per no perdre cap dels nens. De grans no erem gaires, les families acollidores algunes van venir però d'altres van deixar els nens a la porta del bus i recordo que ens varem repartir els nens per a controlar-los, jo en portava 4 o 5, recordo a ma mare amb uns quants més, en Lluís també en duia i altres que no recordo qui eren.
La Trini estava allà amb aquesta cara somrient i la pegatina enganxada, no lrecordo haver-la vist personalment, però si a molts polítics que estan per sortir a la foto.... quanta hipocresia, que es deixin d'hòsties i facin alguna cosa ja d'una vegada.
Quina vergonya aquests socialistes!!!
Sempre he pensat que en la qüestió del poble sahraui no s'han mullat mai, i sempre pensava que era intolerable.
Conec regidors del PSC d'alguns municipis que han ajudat, que en algun moment fins hi pot han acollit nens i nenes sahrauis, que han ajudat en la Caravana, o fins hi tot han  anat als campaments i han vist la situació que estan patint, i a vegades em parlat que una cosa són les bases i l'altre els de dalt.... sí d'acord, abans potser ho deixava al marge i no en feia més polèmica que la necessària... 
Ara és diferent, després del que ha passat, del que ha passat i segurament el que passarà a partir d'ara que no hi ha cap activista, ni periodistes, ni res de res. Ara no hi ha excuses, és de pena (per dir algo) que no tinguin nassos de condenar l'atac als sahrauis.
A tots els regidors/es, a totes les persones que han votat al PSOE en algun moment, els hi hauria de caure la cara de vergonya amb el paperàs que està fent la Trini, el Rubalcaba, el Moratinos (no sé que hi pinta però encara mou la cua), i evidentment el paperàs de ZP....
Mare meva..... quina cara més dura, donar per bones les explicacions del ministre marroquí, i dir que les declaracions amb imatges incloses que han fet arribar durant aquests dies des d'allà els de Resistència Sahraui i Thawra s'han de verificar. I com ho pensen fer per verificar si hi ha un bloqueig informatiu total... increïble....

Quina vergonya!!!

Ja n'hi ha prou d'impunitat!

SÀHARA LLIURE!!!

16 de novembre 2010

TRANQUIL MOHAMED, NINGÚ FARÀ RES


Un text de Diego Muñoz Avia,extret del seu bloc d’internet

 TRANQUIL MOHAMED, NINGÚ FARÀ RES


Escepticisme. És el sentiment més generalitzat per resumir la sensació que ens queda al llegir, dia rere dia, les dramàtiques notícies que arriben del Sàhara Occidental. Tristesa, ràbia, indefensió i indignació són altres de les sensacions que qualsevol té en aquests moments. Els qui pateixen situacions d'extrema injustícia en el món tenen sempre, siguin on siguin, la mateixa esperança: "la comunitat internacional vindrà a ajudar-nos". Amb aquesta ingènua i lògica suposició han mort milers, o millor dit milions, civils innocents de tot el món.
Ara els toca als meus amics i amigues sahrauís. Després de tants anys de sofriment pacífic, les circumstàncies han portat els habitants del Sàhara ocupat a aixecar la seva veu contra la injustícia. A canvi han rebut una més de les demostracions de força, intransigència, intolerància i dictadura marroquina.
Però no passa res, el Rei Mohamed VI pot estar tranquil i ho sap. És un polític feudal i maldestre però ja li ha agafat el pols a la comunitat internacional com per saber fins on pot arribar. Fins a on vulgui.
Ho va demostrar en l'assumpte Aminetu Haidar, tensant la corda al màxim i traient de polleguera als que tímidament intentaven fer-li reconsiderar la seva posició, i ho està demostrant ara amb una nova exhibició de força dictatorial per resoldre una pacífica i justa protesta.
Mohamed sap ja que no passa res per torturar a les presons, reprimir manifestacions salvatgement o aturar per motius polítics.
Quan l'acusen diu que és mentida, que les fotos són invencions dels sahrauís i fa el possible per silenciar l'assumpte. També sap que no passa res per expulsar periodistes o eurodiputats o qui vulgui que s'intenti interposar en els seus assumptes o ser testimoni de les seves atrocitats, i el que ha fet moltes vegades, no els deixa passar i aqui no ha passat res, que com a molt arribarà una nota d’una ambaixada queixant-se lleument. Tampoc li importa que es doni cops a periodistes estrangers, sap que com a molt li faran una crítica en els seus respectius diaris i ell dirà que són mitjans anti marroquins. I a partir d'ara, a Mohamed tampoc li preocupa matar impunement, encara que sigui a un nen i enterrar-lo sense coneixement de la família, no fos cas que hi hagi alderulls. Tant se val, si ningú dirà res.
I amb aquesta tranquil·litat ha afrontat l'espinós assumpte del campament protesta de l’Aaiun. S'ha assegurat l’apagada informativa impedint la presència de càmeres o periodistes i l'ha arrasat. Després, com ell és l'administrador de la informació, el que li arriba al món és que els salvatges sahrauís van matar un munt de policies marroquins i que són terroristes. Es creuen que som idiotes.
Què no haurà passat allà?
Què no estarà passant ara mateix a El Aaiun?
Quants indefensos sahrauís estan pensant ara mateix que la comunitat internacional anirà a ajudar-los?

La resposta és clara, Mohamed pot acabar el seu treball, pot arribar fins allà on ningú arribarà a socórrer el sahrauí que demana ajuda. Morirà com aquell rwandès que va enviar una nota d'auxili a les autoritats dient "Aquesta nit seré assassinat amb la meva família" i efectivament ho va ser, o com els civils iraquians que pensaven que l'enorme moviment popular internacional anava a impedir que la tossuderia d'uns pocs dirigents els fes morir a milers, o els palestins, ja acostumats a tot tipus de sofriments, però que seguien creient que l'ONU, Europa, Amèrica o qui fos anava a impedir que Israel bombardegés Gaza amb fòsfor l'any passat emportant per davant més de mil civils ... La llista seria interminable i això sense incloure els que ja van perdre tota esperança i saben de sobres que la comunitat internacional no existeix o més bé que ells no existeixen (Sudan, Somàlia, Tibet ...).

Per això Mohamed està tranquil perquè sap que com a molt arribarà una tèbia nota demanant mesura o demanant la represa d'aquestes converses que tenen com a objectiu allargar el procés i diluir en el temps les esperances sahrauís. On és l'ONU?, Què ha passat amb els drets humans?, i el Tribunal de l'Haia?, On ha anar a parar la Comunitat Europea? La resposta és desoladora i aboca al més absolut escepticisme. En aquest món s'ha imposat un sistema de pati d'escola en què els xulos, els forts i els dolents imposen les seves regles i espanten als febles, que acovardits riuen les seves gràcies sense atrevir mai a aixecar la veu.
A vegades confiem en aquesta optimista dita  "quan pitjor ... millor" i pensa que una situació crítica ajudarà a remoure el tema i a  despertar les consciències, però la història no és molt encoratjadora. Això estarà uns dies més en els diaris i després serà relegat per una nova corruptela de Gürtel, alguna crisi financera o el comentari insípid de qualsevol famoset.
I el Sahrauí de torn es podrirà a la presó, cridarà sordament mentre el torturen i s'empassarà la seva dignitat amb ràbia i impotència.
Molts teníen dipositada l’esperança en l’Obama, però poc ha trigat a esvair l'efecte "yes, we can" i aviat li han deixat clar els seus compatriotes que no estan amb ell. I a Espanya, jutge per dret i obligació del conflicte sahrauí, l'actitud covarda d'un Govern excessivament diplomàtic, ens fa a tots sentir vergonya davant del poble sahrauí.
L'única esperança, lleugera esperança, està una vegada més al poble, en la gent i, en aquests moments, en la força de les xarxes socials, moltes vegades criticades, però amb un enorme potencial com a canal per a la revolta. De fet, si sabem alguna cosa del que ha passat a El Aaiun és gràcies a aquests vídeos gravats amb el telèfon penjats a You Tube i als mails que amb prou feines aconsegueixen superar la censura i l'apagada informatiu. Són aquestes xarxes les que han d'empènyer amb força per intentar aconseguir un món més just perquè si seguim confiant en la diplomàcia podem esperar asseguts. En el cas sahrauí, esperar decennis a que el Marroc, aquest meravellós país de gent encantadora, faci la seva transició i pugui plantejar l'assumpte del Sàhara des d'un punt de vista democràtic.

10 de novembre 2010

notícia publicada al DdG

«Si Espanya no intervé a Al-Aaiun, tot acabarà amb una massacre»

Txell Trias està vinculada a l'Associació Catalana d'Amics del Poble Sahrauí-Girona des de fa anys







El seu company, Sidi, és sahrauí amb passaport maurità i el seu fill es diu Baixir, "portador de bones notícies" en la seva llengua. La gironina Txell Trias està vivint els enfrontaments a Al-Aaiun, gairebé en directe i minut a minut. Vinculada a l'Associació Catalana d'amics del Poble Sahrauí-Girona des de fa anys, reclama l'atenció internacional en el conflicte i defensa una intervenció contundent per part d'Espanya per acabar amb les agressions i amenaces del Govern marroquí. Creu que els ciutadans del Sàhara ja han dit prou i afirma que ja no tenen cap por.

JESÚS BADENES A casa seva segueixen el conflicte des de fa temps. Com han viscut els darrers dies?
Ara sembla que realment el problema existeix i s'està donant a conèixer. Des del 8 d'octubre estàvem molt preocupats, perquè vèiem que era la mobilització més important que s'ha fet des de fa 20 anys i tot era molt invisible. Ara els mitjans se'n fan ressò. Sembla que hagi d'haver-hi morts i molta repressió perquè una causa tingui ressò. Potser amb el que està passant se soluciona alguna cosa.

Creu que ha canviat alguna cosa?

Una mica. Els sahrauís més grans, que han viscut la repressió, tenien molta por sempre de parlar del conflicte. Pensaven que tenien els telèfons "punxats". Ara han perdut la por. Parlen obertament i tenen ganes que s'acabi. Són 35 anys de conflicte i creuen que s'ha d'acabar d'alguna manera.

Aquest sentiment de "ja n'hi ha prou" és el que va fer que neixés el campament?

Sí, fins i tot entre els més joves hi ha aquest sentiment. Fins ara se'ns havia dit que els joves no es pronunciaven. El campament es munta a partir de missatges de mòbil. I va ser una sorpresa que atreiés tanta gent. Es calculava que hi havia 20.000 persones.

La mare d'en Sidi hi va poder anar de Canàries. Al principi la pressió no devia ser tan forta.

Depèn de qui sí que ha pogut entrar. Els que estaven visibilitzats com a resistència no podien entrar. Però ara mateix la ciutat està assetjada i ja no s'hi pot entrar. Si la mare d'en Sidi volgués sortir, tampoc no podria.

Les persones que donen suport a la causa sahrauí, pensen que el Marroc té un límit? O arribarà fins on calgui?

Crec que el Marroc ja fa molt temps que està fent tot el que pot per reprimir la població molt brutalment. Ens assabentem amb comptagotes, perquè ho va fent molt d'amagat i amb una impunitat increïble. No sé com encara no ha acabat amb més massacre. Van cremar els cotxes dels sahrauís i entren a les cases dels familiars.

El Govern espanyol diu que això és un conflicte internacional.

La ministra tira pilotes fora. Espanya ha d'intervenir de forma contundent. És un tema que afecta Espanya i el govern socialista encara no ha dit res. La ministra diu que continuï el diàleg, quan fa 35 anys que dialoguen i no han arribat a cap acord. Si no es mou ningú, seguiran amb la impunitat i tot acabarà amb una massacre.

25 d’octubre 2010

Primer màrtir del Campament de la Dignitat.

Ahir a la tarda moria a trets NAYEM ELGARHI, quan el cotxe en què viatjava s'apropava al Campament de la Dignitat Gdeim Izi per sumar-se al campament de protesta i retrobar-se amb els seus familiars i amics d'escola.
Ha estat el primer, avui ja ens arriba la notícia que un dels companys que anava amb ell al cotxe i va quedar greument ferit també ha perdut la vida. 
És curiós que hagi hagut de passar perquè els mitjans de comunicació es facin ressó de la notícia, els Campaments de la Dignitat van iniciar-se a principi de mes i s'hi han anat sumant dia rera dia sahrauis farts de la repressió que pateixen als TTOO.
Quants morts més hi ha d'haver perquè s'actui de manera contundent? Quants sahrauis hauràn de patir més repressió? Aquest és el món absurd on vivim.... Però després de 35 anys els sahrauis no tenen res a perdre i per això la protesta i reivindicació d'allò que és seu.
És curiós que aquesta tarda mateix la companyia aèrea marroquí de la Royal Air Marroc (RAM) impedís a set preiodistes espanyols viatjar cap a l'Aaiún. Tenien l'objectiu de desplaçar-se a la ciutat per cobrir la mort de NAYEM ELGARHI. La RAM sense donar arguments oficials no ha permès pujar al vol AT0483 de les 19:10 hora local als periodistes de El Mundo, TV3, TVE i l'Agència EFE, tots ells acreditats al país pel Ministeri de la Comunicació. 
Per justificar-se la Companyia d'aviació han assegurat que algú habia anulat els bitllets, però sense anomenar els responsables.
 
*foto de la mare de NAYEM ELGARHI va dir diumenge a la companya Laura Gallego (que està als campaments): Abans era el meu fill, ara és el fill de tot el poble

24 d’octubre 2010

Campaments de la DIGNITAT sahraui




El que està passant des de principi de mes al Sàhara Occidental és una notícia molt important per la lluita del poble sahraui, el cas és que la mobilització s'està invisibilitzant, com sempre es fa en el conflicte sahraui, em dol que sigui tant difícil ser notícia...
Des del 9 d'octubre a uns 15 quilòmetres de la capital sahraui es va anar aixecant un campament per protestar per les condicions de vida que pateix la població sahraui i per reivindicar el dret a l'autodeterminació.
Al inici vam tenir l'oportunitat de parlar amb gent que estava allà, eren principalment joves que estan farts de la situació repressiva que pateixen dia rera dia i no acaba mai. Ens comentaven que una nit cap al tard se'l presentava un militar de l'exèrcit oferint-los feina i vivenda però que marxessin d'allà, evidentment el van ignorar per complet, els i les sahrauis que viuen als TTOO no tenen por ja, no tenen res a perdre.
La població desplaçada als campaments ha anat augmentant i ja no són només joves, hi ha families completes que s'hi han anat a instalar. Ja són aproximadament 20.000 els i les sahrauis que s'han sumat al campament de protesta instalat a les afores de l'Aaiún malgrat la pressió de l'Exèrcit marroquí i les forces policials.
La situació és greu ja que l'Exèrcit està impedint l'entrada de menjar i aigua. I s'està aixecant un mur que envolta el campament i la presència militar augmenta dia rera dia, ja sigui per via terrestre, com els helicòpter que sobrevolen el campament.
Ja n'hi ha prou de repressió al Sàhara Occidental, el bloqueig informatiu està acabant ja que ens pot arribar la informació via internet i en directe, el que cal ara és que acabi la impunitat del Marroc sobre els drets humans i aconsseguim la independència del poble sahraui d'una vegada.
Tots i totes a la manifestació de novembre de Madrid!!!

20 d’octubre 2010

Jatri

Dilluns rebia la mala notícia, arribada a través dels companys d'Arbúcies...
En Jatri havia tingut un accident tornant de Tindouf i havia mort juntament amb la dona i la filla de 3 anys, deixant la petita d'1 en estat greu.
Vaig conèixer el Jatri a Arbúcies, en una de les visites que feiem amb la Lluïsa als saharauis per fer-la petar acompanyats del te sahraui. No vam coincidir gaires vegades, però amb les poques vegades que hi vaig coincidir vaig poder constatar que el Jatri era una bona persona, enyorat de la seva terra, enyorat de la seva dona i inquiet per poder conèixer la filla que havia nascut mentre ell aquí esperava els maleïts papers que l'allunyaven de la seva família.
Era aquí perquè desitjava un futur millor i poder enviar de tant en tant alguna cosa, però amb la ment sempre tenia la dona i la filla. Ensenyava la foto que li havien fet arribar de la nena amb un orgull desmesurat i amb les llàgrimes als ulls per no poder estar al seu costat, amb la il·lusió de poder abraçar la seva filla.
La sort va fer que tingués la oportunitat de tornar als campaments, amb papers sota el braç i la tasca de fer d'intermediari en un projecte solidari a l'Escola de Disminuits Psiquícs a l'Aaiún promogut per Acaps Arbúcies entre altres organitzacions. Estava content de tenir aquesta oportunitat, de treballar en el què més li agradava i a més podent estar aprop de la seva familia.
Era un sahraui compromés en la causa, compromés de debò i la feina que feia a l'Escola era importantíssima.
I una mala passada ha fet que el tràgic accident li manllevés la vida, que descansin en pau...
Concentració de suport als més de 10.000 sahrauís desplaçats en el Campament de Protesta a les afores de l'Aaiun
La Delegació del Front Polisario a Catalunya, amb el suport i l'organització de L'ACAPS i Resistència Sahrauí, convoca tot el moviment solidari amb el poble sahrauí a concentrar-se davant de la Generalitat de Catalunya (a la plaça de Sant Jaume de Barcelona), el proper dissabte 23 d'octubre, a les 18h. Properament us farem arribar el manifest.

La concentració es farà per donar suport als més de 10.000 sahrauís desplaçats en el Campament de Protesta a les afores de l'Aiún, per exigir unes condicions de vida dignes i el respecte dels drets humans al Sàhara Occidental Ocupat.

Contra la ocupació del Marroc i la repressió constant i violenta de les autoritats marroquines.

Per aturar el genocidi contra el poble sahrauí i l'apartheid als territoris ocupats del Sàhara Occidental.

Pels drets humans dels i les sahrauís.


Hem d'unir esforços! Fem sentir la veu dels i les sahrauís!

29 de setembre 2010