Pàgines

22 de juny 2007

Colònies

Ja practicament ho tenim tot apunt. Ahir varem tenir la última reunió amb totes les families de Girona, més que res per tal de poder anar perfilant el calendari de les diferents activitats que hem de fer, les analítiques, els metges, la rebuda a l'Ajuntament, etc..
Podem estar contents perquè tenim moltes coses lligades, tot i que ha costat, però al final tot ha bé. No hagués pensat que podríem superar la xifra de families de l'any passat, i sí ho hem fet i al final sense problemes i a més encara ens han sortit algunes families que de moment les tenim en reserva pel que pugui passar.
Les families repetidores amb moltes ganes de poder-se trobar amb els nens i nenes, i les families noves amb molta il·lusió de conèixer el nen o nena que els hi hem assignat i poder passar un molt bon estiu. Ahir ho vam notar amb les cares d'alguns i algunes, tan il·lusionats que qualsevol anècdota els hi fa gràcia i se'ls nota ansiosos per poder passar per aquesta experiència. Al final hem arribat als 50 nens repartits per diferents municipis de la zona:

  • Banyoles =2
  • Bescanó = 1
  • Camós = 1
  • Canet Adri = 1
  • Fornells = 1
  • Girona = 16
  • Llagostera = 1
  • Montagut = 1
  • Olot = 6
  • Porqueres = 3
  • Salt = 4
  • St Esteve = 2
  • St Gregori = 1
  • Sarrià de Ter = 2
  • Serinyà = 1
  • Verges = 1
  • Vilablareix = 3
Dimarts i dimecres ja podrem tornar tots i totes cap a Girona amb els nens i nenes que ara ja trobem a faltar, veurem com han crescut els que han vingut altres anys i tindrem la sort de conèixer els que venen per primera vegada a casa nostra.
Això, ja fa dies que m'ha portat molts records, i sé que aquest any serà ben diferent a tots els altres. Tinc moltes ganes que arribin per poder fer moltes coses, però recordo l'any passat i sé que tot serà diferent, recordo la il·lusió de la Tere, ma mare, per poder anar a l'escola del Prat a l'arribada dels nens. Sempre havia tingut moltes ganes i havia estat disposada a anar-hi, i finalment l'any passat no només va anar-hi, sino que va ser de les coordinadores de les colònies arran dels problemes que va haver-hi amb l'Acaps a Girona. No es va tirar enrera, el projecte era important i sempre ho va creure i ho deia: que els nens i nenes havien de poder sortir i haviem de fer el possible per tal que el projecte continues.
Al principi estava preocupada perquè no sabia com les nenes es prendrien veure-la amb el cabell curt. Estava de baixa de la feina i a pocs dies de que arribessin els nens i nenes va reprendre les sessions de quimio.

A casa vam tenir la Fatimetu i la Maria, era la Tere que les tenia, als primers dies els hi vam explicar què passava, que cauria el cabell per culpa d'un medicament i la veritat és que van ser molt comprensives i ho van entendre rapidament, a més se n'adonaven que després de les sessions estigues més xafada i volien ajudar molt en tot. I la van ajudar en tot el que van poder, la Maria i la Fatimetu van ser una alenada d'aire que van donar les forces suficients per tirar endavant a la Tere.
Al recordar tot això i escriure-ho em baixen les llagrimes com si hagués obert l'aixeta, però estic contenta perquè estic convençuda que tot i la duresa del tractament de quimioterapia ma mare, la Tere, va passar un bon estiu portant el projecte i en va gaudir com mai.
No us podeu imaginar com la trobo a faltar...

15 de juny 2007

La Maria i la Fatimetu

La Fatimetu (o Fueiti) i la Maria van venir juntes a casa nostra. Eren petitetes i bastant timides al principi. Molt bones nenes i a més entre elles s'entretenien molt. No sentien tant l'enyorança dels campaments, el fet d'estar juntes els hi feia sentir millor. Són molt diferents l'una de l'altre, i allà no es coneixien, l'una és de Tichla (Auserd) i l'altre de Hausa (Smara) per tant allà no es veuen mai, només tenien el contacte quan venien a passar l'estiu amb nosaltres.
La Fatimetu havia estat a la Rioja anteriorment, però després a casa nostra hi va passar 3 anys seguits. Aquest any ja no vindrà, té 12 anys i ja no entra en el projecte. L'any passat ja sabia que seria el seu últim any, i per això vam aprofitar per arreglar una mica totes les càries, no vam poder fer tot el que caldria, perquè per anar bé caldria que portés ferros, no pel fet estètic, perquè té forces dents amb mala col·locació que li afecta a l'hora de mastegar, però era complicat col·locar els ferros i que marxés als campaments, ja que s'ha d'anar revisant.
La Maria era, el primer any de venir, la rateta de la casa. Tan maca, tan presumida, i amb aquelles dentetes (ja que era l'època que li queien). I amb aquell cabell presiós ben arrissat però tant dificil de desfer tots els nusos amb els que arribava dels campaments. Aquest any havia de ser l'últim que vingués, i en principi era a les llistes, però dia sí dia no, m'han trucat la familia des dels campaments dient que no vindrà, que no li han fet la foto pel passaport. Ara ja està del tot confirmat que haurà de passar l'estiu als campaments. Tenia moltes ganes de tornar, de passar les vacances amb nosaltres i la veritat és que jo també en tenia.










Però bé, què no hi puc fer res, no m'extranya res ja, tot és possible i les coses que passen als campaments ja no em sorprenen, i no és per criticar-ho, és que m'imagino lo difícil que déu ser col·locar tota la mainada arreu d'Espanya, fer els papers, les fotos, etc... amb les condicions en què viuen, i en les que han de fer tota la feina de suposo que uns 8.000 nens i nenes que venen a tota Espanya, ha de ser de bojeria.
Si a nosaltres tinguent tot informatitzat ens fallen algunes coses. Bé no sé si fallen o em faran tornar una mica més boja del que sóc. Tot i tenint el programa via internet i l'eficàcia d'en Joan des de Lleida (per cert gràcies per tot) que atèn amb rapidesa tots els canvis de nens, canvis de families, que si ara en volem més, que si la familia tal o qual s'ha tirat enrera, que si nen o nena.
I per no parlar de les trucades de les families que volen això o allò, que si l'Ajuntament paga tant però no hi ha manera que faci l'ingrés, que si ara hi ha una nena que havia de venir a Catalunya però està a les llistes de Madrid. Que si el CAP ens donen hora per mitjans de juliol, i hem de tornar a inssistir que ha de ser entre finals de juny o principis de juliol, que com més aviat millor, i ens van passant d'un al altre fins a solucionar-ho.
A més a última hora és quan surten moltes més families que volen acollir i ja tenim tots els nens col·locats, i un infinit etzetera que tots i totes els que esteu en aquest entramat segur que en teniu moltes anècdotes.
Sort que ho fem amb ganes i al final tot surt bé, i a més ja falten poquets dies per poder disfrutar dels millors embaixadors i embaixadores de la causa sahraui i passar un bon estiu amb tots ells.

04 de juny 2007

MARIEM HASSAN concert divendres 8 de juny al Prat

És la veu més coneguda del houl, la música tradicional sahraui, per això és considerada la seva embaixadora. Les seves cançons estan prohibides a la seva terra natal, al Sàhara Occidental, l'ocupació marroquí ha fet que les cançons hi hagin d'entrar clandestinament.
Mariem tenia 17 anys quan va tenir lloc la Marxa Verda, i és quan la familia va haver de fugir cap a Mjeriz, per després arribar a la inhòspita hammada. Allà hi ha viscut la major part de la seva vida, a la wilaya d'Smara és on han nascut els seus 5 fills, i actualment viu a la província de Barcelona.
Amb una trajectòria con a cantant de més de 30 anys als escenaris Mariem ens mostra la seva fortalesa reivindicant la dignitat d'un poble que intenta mantenir la veu propia i el seu legítim dret a existir.
Ha participat en diferents grups musicals sahrauis, primer amb El Hafed, que després es diria Mártir Luali, amb el que va sorgir el disc Polisario Vencerà, i després participant en un disc íntegrament dedicat a les dones sahrauis. El disc A pesar de las Heridas veus com la de Mariam Hassan, però també Teita Lebid o Hadhum Abeid, són les que transmeten la càrrega emocional acumulada per tants anys de lluita.
La consagració definitiva de l'artista ha estat amb Deseos, el seu primer àlbum en solitari. Amb la col·laboració de Baba Salama com a productor i guitarrista, i l'assistència de Boika Hassan (germà de Mariem) van aconsseguir una obra en la qual les guitarres disfruten de la llibertat.
També acompanyada dels tabals (tambors de fusta i pell de camell) instruments exclusius de les dones sahrauis que el toquen assegudes al terra, marcant els ritmes pels balls, per les cançons i poemes, seguint la tradició. Amb el particular ball sahraui, una dansa sofisticada, amb els moviments subtils de les mans, els braços, caderas i peus, el joc del tambor en què la ballarina combina els tocs de tabal amb una representació fascinant de la forma de maquillar-se, entre d'altres representacions.
Un disc ple de ritme, i molt potent, que no deixa notar les dues tragedies durant la seva gestació: la leucemia i mort del productor (que no va arribar a veure el disc editat) i el càncer de mama de la propia Mariem. Ella va aconsseguir sobreposar-se de la malaltia i li ha permés poder actuar i a més en plena forma.
Amb tot això volia a animar a tothom per participar al proper concert de Mariam Hassan, el divendres 8 de juny a les 23h a La Capsa: Avda. Andreu de Palma, nº 5-7 del Prat de Llobregat, organitzen la gent d'Acaps del Prat de Llobregat, en el marc de la 14ena Festa del Prat Solidari, entra moltes de les activitats que s'hi realitzaran.

De segur que serem molt i moltes els que hi anirem a disfrutar de la música i la dansa sahraui, barrejats entre els darrahs i melfes que de ben segur que també hi seran.

01 de juny 2007

Falta menys d'un mes............

Ja falta poc, quasi ja els tenim aquí!!!!
Les millors embaixadores i embaixadors de la causa sahrauí en poquets dies ompliran casa nostra, de la millor manera que saben, amb la seva alegria i les mil i una cosa que ens faran poder tocar amb la punta dels dits la sorra del desert sense haver-nos de desplaçar.
Cada nen és un món i per això quan les families noves pregunten com són aquests infants? puc veure el rostre de cadascun dels que han passat per Girona. Cadascú amb el seu caràcter, amb la seva manera de ser, amb els seus moviments, amb uns gustos diferents, però en conjunt encantadors. Tots a la seva manera ens mostren el seu costat positiu i el negatiu, que de fet, estem parlant de criatures que riuen, juguen, demanen, ploren, es barallen, canten, ballen, criden i no es cansen mai...
La Buha, la Salembuha, el Mahfud, la Delou, els Mohamed's, la Minatu, l'Othman, la Jadiyetu, l'Ali, en Salek, la Hanna, la Maria, i tots els demés, fan que les tardes d'estiu ens retrobem totes les families al parc per compartir els jocs, el xivarri i que ens reunim a l'hora de la fresca a comentar cada detall, cada manera de fer i solucionem entre tots els diferents problemes que se'ns presenten, que poguem perfilar els detalls de la festa que farem a la província, aquest cop haurem de desplaçar-nos cap a Arbúcies i també la festa a nivell de Catalunya (que per cert serà a l'Hospitalet).
Han estat uns dies força moguts, fent xerrades, entrevistes a les families interesades i buscant nens i nenes a les llistes, sort que quan les coses es fan amb ganes no pesen tant. Les llistes ja estan enllestides, potser tindrem sorpreses d'última hora, tots els que hem anat als campaments sabem en les condicions en que s'hi treballa i les dificultats que s'hi troben, però any rera any les coses es van millorant. La feinada del programa informàtic perfeccionant-lo crec que es mereix el seu reconeixament, en Joan i l'Antònia i familia, des de Lleida fan de casa seva la seu d'entrades i sortides de dades, des d'aquí felicitar-los per la seva dedicació i la seva eficàcia.
He vist com tothom s'ha volcat en el projecte, des de tot el territori hem pogut comprovar la feina de formigueta de buscar families, d'ampliar el projecte, de donar a conèixer la causa del poble sahraui.