13 de febrer 2007

Sahrauís a Catalunya

Tots i totes coneixem algun sahrauí que s'ha quedat a Catalunya per algun motiu. No és d'extranyar que qualsevol persona tingui ganes de millorar la seva vida i poder-se sentir útil.
La situació és complicada, són molts anys d'exili, molts anys a la hamada. Molts anys esperant una solució que no arriba. Més de 30 anys d'espera lluitant per la seva independència són massa anys per a qualsevol.
Sobreviure en les condicions als campaments, amb unes condicions climàtiques molt dures a la hamada de Tindouf, on res no hi creix, on res s'hi mou. On el futur és incert.
Sempre que he parlat amb algun sahrauí em diu que la decisió de venir no és sencilla, no només per la tristesa de deixar la familia, amics, tot l'entorn en general, sinó també pel sentiment d'abandonar una causa per la que han lluitat, mort, desaperagut, i patit molts sahrauis.
Cadascú ha viscut el dol migratòri de diferent forma, sobretot amb totes les dificultats d'integració al lloc d'acollida, els ditxosos papers de residència i treball, l'accès a un treball (amb o sense seguretat social) l'habitatge, etc... Però parlant amb algun d'ells em diuen que van quedar sorpresos al poder conèixer moltes persones solidaries que de forma desinteresada han fet de la causa sahraui una lluita seva, això els hi dóna la oportunitat de poder seguir la lluita des de fora dels campaments.
Tots els que hem anat als campaments ens fascina alguna cosa, sinó no s'entendria que la gent repeteixi el viatge. Les persones que hi trobem, la hospitalitat sahrauí, la honradesa, la tranquil·litat que s'hi viu, la calma que s'hi respira, els infants sempre alegres i feliços. Hi ha tantes coses, les llargues converses al voltant de la tetera i l'incens, les caminades pel mercat, els salts i volteretes a les dunes, l'entrega de projectes i poder veure la cara dels que ho reben....
Però els campaments per uns quants dies, per viure-hi seria molt difícil, no crec que fóssim capaços.
Fins la victòria sempre.