06 de febrer 2007

Les dones en lluita

L'altre dia trastejant una mica, remenant papers d'entre els arxivadors de ma mare, em va sorprendre trobar tota una sèrie de revistes que tenen la meva edat. Em van fer gràcia i en vaig separar alguna per fullejar-la amb més temps. Després de tants anys encara hi ha moltes coses que són vigents. De la que volia parlar avui és una revista: Vindicación Feminista.
El que em va sorprendre més és que el primer número d'aquesta revista de 1 de juliol de 1976 (jo, tan sols, tenia 6 mesos) la portada va ser dedicada a les dones sahrauís amb aquesta imatge impactant d'una dona amb el nadó en braços i apuntant amb l'arma a les mans i amb el titular: SAHARA: Las mujeres luchan por su libertad, de Soledad Balaguer, (per cert, la revista valia tant com: 80 pesetes)
En l'article s'informa de la primera dona sahrauí morta en les línees de combat. L'autora afirma que és la fi d'una primera etapa de la lluita de les dones sahrauís. Ja que, per desgracia, aquesta mort les va equiparar als homes en la lluita per la llibertat del seu poble.
Ens explica també que a conseqüència de les diferents maneres de repressió que patien els sahrauís, les dones dels morts, desaperaguts i reprimits a mans dels espanyols s'anaven reunint amb altres dones d'un mateix carrer, d'un barri. Es tractava de fer pastissos, de fer una festa pels nens i nenes, l'excusa era trivial. Un cop reunides les converses derivaven als problemes quotidians: salaris baixos, preus alts, infants malalts, l'assistència mèdica que fallava, discriminació a les escoles... al final sense ni adonar-se, les mateixes dones arribaven a la conclusió que les coses serien diferents si fossin elles les que organitzesin la seva propia vida. Aquestes converses derivaven en altres persones, els marits, els germans, companys de feina i la taca d'oli s'anava escampant poc a poc, però amb molta força.
Les manifestacions on demanaven aigua, escoles, augment de salaris van ser organitzades per dones i amb dones. Les pintades nacionalistes en les parets de l'Aaiún, la distribució de propaganda clandestina va ser feta sobretot per dones. Per dues raons principals: en principi semblava que les dones eren més respectades, menys maltractades per les forces d'ocupació. I per altre banda, la major part d'elles no treballava fora de casa, això significava que no podien ser sancionades amb la pèrdua del treball.
Sempre he admirat les dones sahrauís, han estat les que han organitzat els campaments, no he dubtat mai de la seva força, de les seves ganes de lluita, de la seva manera d'afrontar la guerra, la diàspora i l'exili. Aquests més de 30 anys no els han fet parar, tant en els campaments com en les zones ocupades. Un dels exemples més clars que he pogut veure és l'Aminetu Haidar, que vam poder escoltar fa uns mesos a Barcelona. Una dona aparentment dèbil, però amb una fortalesa increïble, ens va explicar la situació de repressió que s'està patint al Sàhara Ocupat, empetitint el cor de molts dels assistents al acte. La fortalesa d'aquesta dona que defensa les seves idees per sobre de tot, que defensa els interesos d'un poble, que només defensa la justícia, que demana el que realment és seu, aquesta fortalesa em va encoratjar molt. Per això crec que és important seguir lluitant, cadascú en el seu àmbit, dintre de les nostres possibilitats, i encara que pugui semblar feina de formigueta. Tot serveix i tot és útil.