Pàgines

30 de gener 2007

La Tere

L'últim viatge que va fer als campaments va ser el desembre de 2004. Vaig anar-hi amb ella, vam visitar totes les families de les nenes que hem acollit al llarg dels anys. Dues de les nenes (la Muha i la Wahba) no les vam veure ja que estan estudiant a Algèria i a Líbia.
Vam anar a visitar l'Ajuntament de Farsia, amb el que estem agermanats. Vam comprovar com estaven les plaques solars, els altaveus, el dispensari, projectes que haviem fet en altres viatjes, per fer el seguiment de com anava tot. Vam estar a la Tarbia també per veure com anava el projecte de l'Àpat diari. Ho vam fer amb moltes ganes i il·lusió. Però va ser, sense saber-ho en aquells moments, el seu últim viatge.
Durant els darrers dos anys de lluita contra el càncer, sempre insistia que volia tornar-hi, que volia trepitjar la sorra del desert, que volia veure la Kneita, la Fatimetu, la Maria, la Wahba, la Muha. I també les respectives families la Kahla (de la qual se'n considerava una germana) i l'Adou, la Mariam i en Mohamed, l'Embarca i l'Embarek, la Luara, l'Aixatu i la Jadiyetu, en Taleb, en Mahmud, l'Slama, i tants d'altres que en algun moment han estat part de les seves vivències als campaments.
Quan la van operar tenia molta por, no ens ho va dir i no ho transmetia, però tenia molta por. Li quedaven tantes coses per fer, per veure, per sentir, per descubrir. Quan ja va sortir del quiròfan ens va dir que s'havia adormit amb l'anestèsia pensant en els campaments, veient la inmensitat del desert, les seves jaimes i les diferents construccions, el color monòton de la sorra i les pedres trencat només pels molts colors de les melfes, que van d'aquí cap allà sense saber el motiu.
La lluita per les colònies d'aquest estiu va ser molt dura, per ella i per molts altres, era impensable deixar els nens i nenes als campaments pels motius que fóssin. Per això va posar-hi tot l'esforç que va poder, buscant families, parlant amb l'Ajuntament, la premsa, el que fés falta perquè aquells infants fossin els que fossin poguessin sortir dels campaments un any més.
Quan el desembre passat vaig baixar als campaments feia tan sols dues setmanes de la seva mort, no sabia si anar-hi, però al final vaig pensar que a ella li hagués agradat. Va ser un viatge molt diferent als altres, molt dur, ningú s'ho pot imaginar si no ho passa, només del fet de preparar la bossa amb els 20 quilos ja va ser un trasbalç, recordant les baralles que teniem a l'hora de prioritzar coses, que 20 quilos són aviat fets. En aquest viatge el que portava a la bossa era el de menys, sabia que el més important era anar-hi i poder abraçar les nenes, les families, abraçar el meu troçet de Sàhara en record a la meva mare, la Tere.


I ara, mentre ens trobem cada dimarts i dijous per fer les caixes per la Caravana no hi ha ni un moment en que no em vingui la seva imatge al cap. De segur que estaria contenta per tot el que hem recollit, per tot el que hem fet per les llenties, el sucre i l'oli. Gràcies a la col·laboració de molta gent.
Encara em costa molt tot plegat. Se'm fa dificil parlar-ne, és massa recent, només han passat un parell de mesos, però no passa dia que no pensi en ella.
Txell

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Txell,
moltes feliciats pel teu blog, avui és el primer cop que entro, doncs no sabia que en tenies un... i la veritat tampoc tinc molt de temps per llegir-los tots.

Tal com dius, per tu és important aquest trocet del Sàhara, que ben segur no és teu,tant sols,sinó també de la Tere.

Tots i totes, els que la varem coneixer sabem com estimava als sahrauís i també sabem que lluitava per millorar aquest món, des de de moltes vessants... La Tere era una gran lluitadora, n'has d'estar molt orgullosa de la teva mare!

Txell,tal com dius, a la Tere li hagues agradat molt el que vas fer i és anar als campaments sense ella. Has estat molt i molt valenta, i ben segur que d'aquest darrer viatge te'n recordaràs sempre.Ha estat el primer sense ella,i això és dificil, ja que son molts i molts els moments que vas compartir amb la Tere a Tindouf.
Amb el temps,però, aquests records que ara et fan mal et faran somriure... perquè han estat moments que heu compartit i viscut juntes: heu estimat, heu plorat, heu riguts... i això, com altres coses, no s'obliden amb el temps.

Sàpigues, que per molts i moltes, un petit troçet del nostre cor és també de la Tere, ja que compartim amb ella la mateixa lluita, i és evident que tampoc la oblidarem.

Una abraçada i un petó molt fort,

Anònim ha dit...

m'oblidava, la Tere està molt "guapa" a les fotografies,
un petonàs

Unknown ha dit...

Txell,
només una cosa. Quan jo me n'hagi d'anar m'agradaria que les meves filles parlessin de mi com ho fas tu de la Tere.
El somriure de la primera foto és el que sempre tinc en el record, quan penso en ella.
Un petó.

Txell ha dit...

Gràcies Blanca i Antònia per les vostres paraules. No us podeu imaginar la il·lusió que em fa rebre els vostres comentaris.
És veritat que no és només meu aquest troçet de Sàhara, per això vaig voler fer aquesta entrada parlant de la Tere i parlo així d'ella perquè és així com ho sento.
Vaig triar les fotos expressament perquè crec que reflecteixen la il·lusió i les ganes que tenia encara de fer moltes coses.
Una forta abraçada,
Txell

Pep ha dit...

Hola Txell, de fet no ens coneixem, però espero poder-nos trobar aviat en aquest petit troçet de món que ens té el cor robat. Segueix escrivint, escriure és bo, dur a vegades però necessari. M'ha emocionat llegir les teves paraules, el teu record...
Una abraçada des del Pirineu

Pep

Anònim ha dit...

Hola Txell
Felicitats per el blog amb sembla molt bonic i ple de sentiments
posaré el link al meu blog
enhorabona i endavant
Isi

Anònim ha dit...

Hola Txell:

Ahir al vespre vàrem descobrir el teu bloc. Ens ha fet molta il•lusió!! És ben maco i els teus escrits arriben al fons del cor. Felicitats!!
Ara et recordem que tu ens vas animar des del primer moment de la posta en marxa del nostre. Ens vas dir, 'sobretot, no ho deixeu', o sigui que ara te la tornem: 'sobretot, no ho deixis'.
No m’enrotllo més perquè ja hem penjat un post a SAHARA HORTA bloc per expressar-te, de la millor manera que hem sabut, els nostres profunds sentiments.
Molta sort i enhorabona!
Una abraçada ben forta de tota la gent de SAHARA HORTA,
Miquel

Txell ha dit...

Moltes gràcies Pep, Isi i Miquel.
Pep, segur que ben aviat ens trobem en algun acte, seguiré escrivint ja que em va bé i m'agrada. Gràcies pels teus comentaris.
Isi també moltes gràcies, suposo que quan les coses es fan des del cor es mostren els sentiments sense ni adonar-se.
Gràcies també Miquel i tota la gent de Sàhara Horta, dels quals d'un temps ençà m'he sentit molt identificada, segueixo el vostre bloc des del seu inici, i m'afalaga molt el que dieu del meu. Com ja he dit estic molt il·lusionada amb el "meu troçet de sàhara" i més encara quan entro i trobo els vostres comentaris, que m'ajuden encara més a animar-me a seguir endavant.
Una abraçada per cada un de vosaltres, Pep, Isi i Miquel (a repartir amb els de Sàhara Horta).
Gràcies
Txell