15 de juny 2007

La Maria i la Fatimetu

La Fatimetu (o Fueiti) i la Maria van venir juntes a casa nostra. Eren petitetes i bastant timides al principi. Molt bones nenes i a més entre elles s'entretenien molt. No sentien tant l'enyorança dels campaments, el fet d'estar juntes els hi feia sentir millor. Són molt diferents l'una de l'altre, i allà no es coneixien, l'una és de Tichla (Auserd) i l'altre de Hausa (Smara) per tant allà no es veuen mai, només tenien el contacte quan venien a passar l'estiu amb nosaltres.
La Fatimetu havia estat a la Rioja anteriorment, però després a casa nostra hi va passar 3 anys seguits. Aquest any ja no vindrà, té 12 anys i ja no entra en el projecte. L'any passat ja sabia que seria el seu últim any, i per això vam aprofitar per arreglar una mica totes les càries, no vam poder fer tot el que caldria, perquè per anar bé caldria que portés ferros, no pel fet estètic, perquè té forces dents amb mala col·locació que li afecta a l'hora de mastegar, però era complicat col·locar els ferros i que marxés als campaments, ja que s'ha d'anar revisant.
La Maria era, el primer any de venir, la rateta de la casa. Tan maca, tan presumida, i amb aquelles dentetes (ja que era l'època que li queien). I amb aquell cabell presiós ben arrissat però tant dificil de desfer tots els nusos amb els que arribava dels campaments. Aquest any havia de ser l'últim que vingués, i en principi era a les llistes, però dia sí dia no, m'han trucat la familia des dels campaments dient que no vindrà, que no li han fet la foto pel passaport. Ara ja està del tot confirmat que haurà de passar l'estiu als campaments. Tenia moltes ganes de tornar, de passar les vacances amb nosaltres i la veritat és que jo també en tenia.










Però bé, què no hi puc fer res, no m'extranya res ja, tot és possible i les coses que passen als campaments ja no em sorprenen, i no és per criticar-ho, és que m'imagino lo difícil que déu ser col·locar tota la mainada arreu d'Espanya, fer els papers, les fotos, etc... amb les condicions en què viuen, i en les que han de fer tota la feina de suposo que uns 8.000 nens i nenes que venen a tota Espanya, ha de ser de bojeria.
Si a nosaltres tinguent tot informatitzat ens fallen algunes coses. Bé no sé si fallen o em faran tornar una mica més boja del que sóc. Tot i tenint el programa via internet i l'eficàcia d'en Joan des de Lleida (per cert gràcies per tot) que atèn amb rapidesa tots els canvis de nens, canvis de families, que si ara en volem més, que si la familia tal o qual s'ha tirat enrera, que si nen o nena.
I per no parlar de les trucades de les families que volen això o allò, que si l'Ajuntament paga tant però no hi ha manera que faci l'ingrés, que si ara hi ha una nena que havia de venir a Catalunya però està a les llistes de Madrid. Que si el CAP ens donen hora per mitjans de juliol, i hem de tornar a inssistir que ha de ser entre finals de juny o principis de juliol, que com més aviat millor, i ens van passant d'un al altre fins a solucionar-ho.
A més a última hora és quan surten moltes més families que volen acollir i ja tenim tots els nens col·locats, i un infinit etzetera que tots i totes els que esteu en aquest entramat segur que en teniu moltes anècdotes.
Sort que ho fem amb ganes i al final tot surt bé, i a més ja falten poquets dies per poder disfrutar dels millors embaixadors i embaixadores de la causa sahraui i passar un bon estiu amb tots ells.