Colònies

Ja practicament ho tenim tot apunt. Ahir varem tenir la última reunió amb totes les families de Girona, més que res per tal de poder anar perfilant el calendari de les diferents activitats que hem de fer, les analítiques, els metges, la rebuda a l'Ajuntament, etc..

Podem estar contents perquè tenim moltes coses lligades, tot i que ha costat, però al final tot ha bé. No hagués pensat que podríem superar la xifra de families de l'any passat, i sí ho hem fet i al final sense problemes i a més encara ens han sortit algunes families que de moment les tenim en reserva pel que pugui passar.

Les families repetidores amb moltes ganes de poder-se trobar amb els nens i nenes, i les families noves amb molta il·lusió de conèixer el nen o nena que els hi hem assignat i poder passar un molt bon estiu. Ahir ho vam notar amb les cares d'alguns i algunes, tan il·lusionats que qualsevol anècdota els hi fa gràcia i se'ls nota ansiosos per poder passar per aquesta experiència. Al final hem arribat als 50 nens repartits per diferents municipis de la zona:

• Banyoles =2
• Bescanó = 1
• Camós = 1
• Canet Adri = 1
• Fornells = 1
• Girona = 16
• Llagostera = 1
• Montagut = 1
• Olot = 6
• Porqueres = 3
• Salt = 4
• St Esteve = 2
• St Gregori = 1
• Sarrià de Ter = 2
• Serinyà = 1
  
• Verges = 1
• Vilablareix = 3

Dimarts i dimecres ja podrem tornar tots i totes cap a Girona amb els nens i nenes que ara ja trobem a faltar, veurem com han crescut els que han vingut altres anys i tindrem la sort de conèixer els que venen per primera vegada a casa nostra.
Això, ja fa dies que m'ha portat molts records, i sé que aquest any serà ben diferent a tots els altres. Tinc moltes ganes que arribin per poder fer moltes coses, però recordo l'any passat i sé que tot serà diferent, recordo la il·lusió de la Tere, ma mare, per poder anar a l'escola del Prat a l'arribada dels nens. Sempre havia tingut moltes ganes i havia estat disposada a anar-hi, i finalment l'any passat no només va anar-hi, sino que va ser de les coordinadores de les colònies arran dels problemes que va haver-hi amb l'Acaps a Girona. No es va tirar enrera, el projecte era important i sempre ho va creure i ho deia: que els nens i nenes havien de poder sortir i haviem de fer el possible per tal que el projecte continues.
Al principi estava preocupada perquè no sabia com les nenes es prendrien veure-la amb el cabell curt. Estava de baixa de la feina i a pocs dies de que arribessin els nens i nenes va reprendre les sessions de quimio.

A casa vam tenir la Fatimetu i la Maria, era la Tere que les tenia, als primers dies els hi vam explicar què passava, que cauria el cabell per culpa d'un medicament i la veritat és que van ser molt comprensives i ho van entendre rapidament, a més se n'adonaven que després de les sessions estigues més xafada i volien ajudar molt en tot. I la van ajudar en tot el que van poder, la Maria i la Fatimetu van ser una alenada d'aire que van donar les forces suficients per tirar endavant a la Tere.
Al recordar tot això i escriure-ho em baixen les llagrimes com si hagués obert l'aixeta, però estic contenta perquè estic convençuda que tot i la duresa del tractament de quimioterapia ma mare, la Tere, va passar un bon estiu portant el projecte i en va gaudir com mai.
No us podeu imaginar com la trobo a faltar...