21 de novembre 2008

2 anys sense ella

Tere Borín
Avui fa dos anys que la Tere va morir d'un càncer d'ovaris. Va passar després de patir practicament dos anys d'una llarga malaltia que vam haver de pendre amb optimisme, malgrat els entrebancs sanitaris i mèdics amb què ens vam trobar, però amb la convicció que volem una sanitat pública.
Em sap greu no poder fer agraïments al tracte que vam rebre.
Amb aquesta nota volia recordar-la públicament, potser perquè no vull que l'aniversari de la seva mort passi desapercebut con han passat tantes coses que va fer.
En temps com aquests, on córrer tant patriarca venut amb ganes d'escalar, val la pena destacar que la Tere era una dona treballadora i sense títols, una militant altruista de les que passen del poder i fugen de personalismes. S'apuntava a les lluites que creia justes (la llibertat dels sahrauis, la igualtat de gèneres, contra les discriminacions, al sindicat,...) encara que aquestes fossin minoritàries i li portessin mals de cap amb les cúpules. Penso que és una bonica manera de lluitar, desinteressada, anònima i constant, perquè s'ho creia, "perquè vull" com diria l'Ovidi Montllor. Em sembla que mai va rebre cap reconeixament, a part dels pòstums, encara que també és cert que ella no ho pretenia.
Hi ha dones que lluiten un dia, i són bones;
Hi ha dones que lluiten un any, i són millors.

Hi ha les que lluiten molts anys, i són molt bones.

Però n'hi ha que lluiten tota la vida. Aquestes són les imprescindibles
La Tere era de les impresindibles, de les que deixen un buit que no s'emplena d'altre manera que amb totes les coses que m'ha deixat, entre altres, el sentiment de classe, la conciència feminista, la lluita pels més dèbils, i també la mania d'arreplegar trastos dels contenidors.
Tant de bo pogués saber que aviat naixerà una criatura a la nostra tribu.
L'enyorem profundament i no deixem de pensar en ella cada dia.
Míriam, Quimet i Txell.

4 comentaris:

Antònia P. ha dit...

Txell, segur que ho sap com sap que l'estimeu. Sort que l'amor mai no s'exhaureix.
Jo crec això i no t'ho dic només com a consol.
He sentit la mà de la mare en infinitat d'ocasions i la del pare també.
Un petó ben fort per a tots.
PS/ Tens molta raó amb lo dels "trepes" però segur que quan se'n van no deixen tot allò que la Tere us ha deixat.

kneita ha dit...

Gràcies Antònia. És curiós que 2 anys passin ràpid, però el record i l'estimació no ha marxat ni en un minut de cadascun d'aquests 731 dies que han passat, des que ens va deixar.
Era ma mare i ho serà sempre i potser sembla que no ho podria dir jo, però estic segura i per això ho dic, tot i que encara li quedaven moltes coses per fer i per veure, ens ha deixat a nosaltres molts valors que d'altres mai ho haguessin aconsseguit encara que hi posessin molt d'esforç.
Un petit homenatge a la millor mare del món. Perquè la segueixo estimant com sempre i potser més i tot. recordant-la cada dia.
Un petonàs

Anònim ha dit...

hola Txell, vull donar-te tota la meva condolència i gràcies per escribir-nos aquest article tant bonic.
bexa

SELMA ha dit...

Tinc, tenim la teva Mare en el record, txell, i en el cor també...

Tres petons ben forts per tots tres!