16 de juny 2008

Enyorança

Ja sé que no és època d'anar als campaments, de fet amb la calor que estan passant allà anar-hi seria una bestiesa, i de fet, falta menys d'un mes per poder abraçar als millors ambaixadors de la causa, i de fet quan siguin aqui ja estaré entretinguda anant amunt i avall per tal d'aprofitar cada instant dels que estan aqui la meva estimada Zagma i la Maria (que serà per ella l'últim any). I tots els demés que vindràn a la zona, els que coneixo d'altres anys, com la Buha, els Mohamed's, el Sidhamad, la Galuha, la Faida, l'Ahmed, la Hurriya, i els nous i noves que haurem de conèixer i serà un plaer de ben segur, la Tutu, Toufa, Nafai, etc....
Però tinc enyorança per baixar, per veure les families, per pendre un te tranquilament a la jaima, contemplar la nit estrellada, i poder disfrutar de la companyia tots els amics i amigues que he anat fent durant les meves estades als campaments.
L'enyorança és més gran perquè no sé quan podré tornar, segur que no serà aviat, aquest cop n'estic segura i per això fa dies que hi penso i no deixo de donar-hi voltes.
Estic embaraçada i això em farà estar una època llarga sense baixar i d'aquí tanta enyorança. Tot i que és una nova ètapa de la meva vida i evidentment molt feliç, i això no m'ho treu ningú, però penso en els campaments, en lo enganxada que estic de baixar, de passar uns dies allà i tenir contacte amb tota aquella gent que m'han aportant tant.... moltes vegades sense saber-ho, sense ni imaginar-ho. Tots aquells i aquelles que m'han fet una mica més feliç, a vegades en moments complicats quan la pèrdua de ma mare encara era massa recent. Tots els que m'han acollit com una més de la familia i als que realment considero la meva veritable familia. Perquè sempre he pensat que l'amistat desinteressada és lo millor del món i de fet hi ha moments que no es poder oblidar al voltant de les brases del carbó, anant a dur menjar a les cabres, ballant amb la melfa mal posada, i rient per qualsevol bestiesa a les 2 de la matinada dins una jaima...
I és curiós, però ja imagino en poder baixar el més aviat que ho permeti la situació, evidentment amb el meu fill o filla, perquè considero que ha de conèixer la part de la seva familia que estan allà. Encara falta molt ja que no he arribat ni als tres mesos d'embaràs i potser per això l'enyorança. Tot i que espero que quan sigui el moment per visitar-los ho podem fer al Sàhara de veritat, a un Sàhara lliure, al Sàhara Independent.
Inshal·là!!!

3 comentaris:

Antònia P. ha dit...

Txell!!!!! Moltes felicitats! Espero que tinguis un feliç embaraç i que l'hora del part sigui ben curta (això ho diuen al meu poble)
El teu fill té molta sort de tenir-te per mare.
Estic una mica emocionada, no voldria resultar bleda però tanmateix t'ho diré. Aquesta frase de Catalunya amb el Sàhara o a l'inrevés, tant se val, tu i el teu home l'heu fet realitat. Ell o ella serà sahrauí i català.
Ànim. Des de Lleida t'enviem una forta abraçada i molts petons.
Felicita el pare de la criatura també.

sabah ha dit...

no se quantes vegades t'ho he dit.. però t'ho torno a dir;
FELICITATS!!!

ara tingues en compte que has de menjar per dos.. jaja

petons de part de tots!!!


Alba

kneita ha dit...

Antònia: moltes gràcies, jo també espero que sigui un part curt, per ara l'embaraç tot bé, em trobo molt bé i el que és més important molt il·lusionada.
Ja ens veurem a l'escola del Prat.
Una forta abraçada
Txell

Alba: moltes gràcies, en serio, sé que ho dius de cor i em fa molta il·lusió. Però em sembla que això de menjar per dos no sé si et faré massa cas, perquè potser m'engrexaré massa... però el que cal és menjar bé i cuidar-se més que mai.
Una forta abraçada i molts petonassos per tota la familia
txell