És un any ben diferent. L'acolliment en particular a casa nostra fins l'any passat, com molts sabeu, havia estat cosa de ma mare. És veritat que jo sempre hi havia colaborat, passava més estones a casa els pares que a la meva, ajudava en tot moment, cada dia anava al parc, portava les nenes a la piscina, a la platja i eren dos mesos dedicats als nens sahrauis, però era ma mare que portava les nenes al casal, al metge, etc...No sé, es podria dir que ho he heredat... i amb molt de gust, i amb moltes ganes, però sempre hi han coses que et fan recordar altres anys i m'entristeixen. Però, llavors és quan veig la Zagma que ja està preparada per anar al parc, que s'ha pentinat de la millor manera i que té ganes de voltar, de fer coses, de jugar i deixo de pensar-hi i iala, iala, iala, que sembla que s'acaba el món si no anem al parc.
En Quimet està encantat amb ella, es poden passar hores jugant a cartes, al domino, al parxís. Aquests caps de setmana amb ella hem tornat a anar a Palamós, com sempre, com cada any. Ella l'any passat havia anat a Itàlia i encara no m'ha quedat clar si havia anat a la platja o no, perquè els ulls que va posar al veure el mar van ser una passada.... Dintre de l'aigua s'hi estaria hores, de fet, l'hem de fer sortir perquè sino s'hi quedaria tota l'estona. Practicament ja ha aprés a nedar, amb l'ajuda de manguitos, flotadors i burbujitas, però em sembla que amb un parell de sessions més ho farà pel seu compte.
La Zagma, com ja deia amb l'altre post, és una nena molt alegra, sempre té un somriure als llavis, sempre està contenta. No té vergonya i ens ho va demostrar l'altre dia a l'Ajuntament on davant de tothom va oferir-nos una demostració de la dansa sahraui, a la seva manera, acompanyada del ritme que vam anar marcant tots plegats picant de mans. Havien de ballar amb ella algunes nenes més, que per vergonya van acabar assegudes amb força rapidesa als seus lloc, però ella va seguir ballant tot i la vergonya. La veritat és que em va sorprendre. Ho va fer molt bé, i és que sa mare l'Aixatu en sap molt, encara que ella no ho digui, o li faci vergonya demostrar-ho davant de segons qui, però jo l'he vista i tenim pendent que m'ensenyi els moviments, potser la propera vegada que baixi els campaments farem un curset intensiu....
Tenim unes converses molt especials, ella m'explica tot el que ha fet al casal, xerra molt, m'explica cada detall, els jocs que ha après, les vegades que ha saltat a la piscina, les converses amb la Mariam i la Delu (que van al mateix casal). Les amistats que ha fet amb les nenes catalanes que ha conegut; la Laia, la Marina, i altres que no recordo el nom. M'explica les cançons que ha après al casal, i les té memoritzades, encara que no sàpiga molt bé què és el que diuen: nyam, nyam, bon profit; nyam, nyam, bon profit.... (abans de dinar).
L'altre dia vam riure molt, ella s'entesta a seguir-me parlant amb hassania, però converses llargues, i pobre de mi..., entenc algunes coses, però seguir una conversa m'és impossible. Però al final amb esforç per part de les dos ens entenem.
Ja ha pogut parlar amb la seva familia per telèfon varies vegades, encara que hi ha dies que costa una barbaritat agafar linia, o no hi ha cobertura o hi ha saturació de linies, què sé jo...
S'ha adabtat molt bé, crec que ho està passant molt bé i després de passar el tràngol de les analitiques i les vacunes crec que ara ja ha passat el pitjor. Tot i que practicament cada vespre ens enfadem a l'hora de menjar, que és una llepafils que només menjaria macarrons o pa amb nocilla... Tot i que té la tènia i pel que jo imaginava hauria de tenir molta gana, però li costa molt menjar, encara que al final i poc a poc es va acostumant i acaba menjant encara que sigui una miqueta.
Bé, aniré penjant coses dels nens i nenes que estan a Girona, perquè cada nen/a és de diferent forma i cadascú té el seva manera de fer....
En Quimet està encantat amb ella, es poden passar hores jugant a cartes, al domino, al parxís. Aquests caps de setmana amb ella hem tornat a anar a Palamós, com sempre, com cada any. Ella l'any passat havia anat a Itàlia i encara no m'ha quedat clar si havia anat a la platja o no, perquè els ulls que va posar al veure el mar van ser una passada.... Dintre de l'aigua s'hi estaria hores, de fet, l'hem de fer sortir perquè sino s'hi quedaria tota l'estona. Practicament ja ha aprés a nedar, amb l'ajuda de manguitos, flotadors i burbujitas, però em sembla que amb un parell de sessions més ho farà pel seu compte.
La Zagma, com ja deia amb l'altre post, és una nena molt alegra, sempre té un somriure als llavis, sempre està contenta. No té vergonya i ens ho va demostrar l'altre dia a l'Ajuntament on davant de tothom va oferir-nos una demostració de la dansa sahraui, a la seva manera, acompanyada del ritme que vam anar marcant tots plegats picant de mans. Havien de ballar amb ella algunes nenes més, que per vergonya van acabar assegudes amb força rapidesa als seus lloc, però ella va seguir ballant tot i la vergonya. La veritat és que em va sorprendre. Ho va fer molt bé, i és que sa mare l'Aixatu en sap molt, encara que ella no ho digui, o li faci vergonya demostrar-ho davant de segons qui, però jo l'he vista i tenim pendent que m'ensenyi els moviments, potser la propera vegada que baixi els campaments farem un curset intensiu....
Tenim unes converses molt especials, ella m'explica tot el que ha fet al casal, xerra molt, m'explica cada detall, els jocs que ha après, les vegades que ha saltat a la piscina, les converses amb la Mariam i la Delu (que van al mateix casal). Les amistats que ha fet amb les nenes catalanes que ha conegut; la Laia, la Marina, i altres que no recordo el nom. M'explica les cançons que ha après al casal, i les té memoritzades, encara que no sàpiga molt bé què és el que diuen: nyam, nyam, bon profit; nyam, nyam, bon profit.... (abans de dinar).L'altre dia vam riure molt, ella s'entesta a seguir-me parlant amb hassania, però converses llargues, i pobre de mi..., entenc algunes coses, però seguir una conversa m'és impossible. Però al final amb esforç per part de les dos ens entenem.
Ja ha pogut parlar amb la seva familia per telèfon varies vegades, encara que hi ha dies que costa una barbaritat agafar linia, o no hi ha cobertura o hi ha saturació de linies, què sé jo...S'ha adabtat molt bé, crec que ho està passant molt bé i després de passar el tràngol de les analitiques i les vacunes crec que ara ja ha passat el pitjor. Tot i que practicament cada vespre ens enfadem a l'hora de menjar, que és una llepafils que només menjaria macarrons o pa amb nocilla... Tot i que té la tènia i pel que jo imaginava hauria de tenir molta gana, però li costa molt menjar, encara que al final i poc a poc es va acostumant i acaba menjant encara que sigui una miqueta.
Bé, aniré penjant coses dels nens i nenes que estan a Girona, perquè cada nen/a és de diferent forma i cadascú té el seva manera de fer....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada