Pàgines

03 de maig 2012

WILAYA al cinema Truffaut de Girona


Em sembla que fa segles que no poso els peus al cinema, potser per mandra, potser perquè no hi havia cap pel·lícula que em fes la suficient il·lusió per gastar-me el que considero exagerat en els temps que córren...
Però avui pel matí tot fent el cafè al mateix bar de sempre m'ha sobtat veure una publicitat amb la imatge del desert i se m'hi ha anat la vista amb una rapidesa increïble. I és que m'ha transportat al troçet del meu Sàhara que tant enyoro, perquè fa quatre llargs anys que no hi vaig i ho trobo a faltar. Les famílies que acullen a un com si no hagués marxat mai, els rituals del té tot fent petar la xerrada, les caminates pel marsa, les anades i vingudes de Farsia a Tichla, la visita a la tarbia i intercanvi d'impresions amb les educadores, l'anar a donar menjar a les cabres, la delicadesa de fer-te el henna a peus i mans, les melfes colorides que trenquen la rutina del desert, els turbants ben col·locats deixant intuir només uns ulls grossos i negres, la Gadfa i l'Ahmed, la Kahla i la Kneita, la Muha amb la Mariam i el Mohamed, la Wahba, la Maria amb l'Embarka i l'Embarek, la Buha preciosa, la Fatimetu amb la Aixatu i l'Ahmed i la tant enyorada: la meva estimada Zagma. No us podeu imaginar com ho trobo a faltar... a veure si a final d'any m'animo a baixar-hi amb el Baixir que conegui el desert, la hamada de Tindouf, sembla mentida que un lloc d'exili, on res no hi creix i on les dificultats per subsistir són tant precaries ens porti tants bon records i ens faci sentir nostalgia al parlar-ne, gràcies a l'hospitalitat i la manera de fer.


No l'he vist encara, de fet s'estrena el proper divendres a Girona i crec que a la resta d'Estat. Per això en còpio la referència, només traduïnt:

WILAYA és una sencilla i bella història sobre dues germanes que es retroben als campaments de refugiats sahrauis. Ens expliquen com es la vida allà a través de la Fatimetu, una espanyola d'origen sahraui que es veu obligada a tornar als campaments després de la mort de sa mare.
Fàtima trobarà l'amor de Said. Però per sobre de tot es trobarà amb la seva germana Hayat, un exemple de superació que ens demostra que si un vol es pot sortir de circumstàncies adverses, gairebé una metàfora del que passa als campaments on sembla que s'ha instalat la idea que ja no es pot fer res i és millor viure deixant-se portar.

A veure què tal és, a mi: gairebé estic segura que m'agradarà!