gràcies al sàhara

Fa temps que tinc el bloc una mica (força) abandonat, i ja fa dies que penso que potser seria hora que hi poses remei, a més ja fa dies que algú que aprecio molt m'ho ha dit, per això vull intentar de tornar a publicar amb més freqüència. Aquest algú és l'Alba i per això m'animo a tornar a publicar amb més freqüència i no deixar morir el bloc.

Doncs això que és per tu Alba, perquè crec que tens raó i també perquè en tinc ganes. De totes formes continuaré amb la meva línia, parlant del meu troçet de Sàhara, d'allò que em fa sentir bé, d'allò que m'aporta, sense pretendre donar lliçons a ningú, només són reflexions meves.

És curiós que aquesta lluita pel Poble Sahraui, que ens uneix a molts i moltes m'ha permès conèixer molta gent que val la pena. Potser no és notícia i pot semblar que no té gaire trascendència, i potser algú podria pensar que no caldria publicar un post així. Però jo crec que sí, que he après molt de moltes persones i tot plegat m'ha fet molt millor a mi mateixa.

Per això puc disfrutar d'una familia més àmplia, perquè vulguis que no, és la gent amb qui comparteixo moltes coses aquelles amb les que val la pena tenir contacte i al fi i al cap una gran amistat.

Hi ha molta gent que m'ha marcat en aquests anys compartint experiències amb els viatges als campaments, el viatge a Tifariti, compartint seient als autobusos que van a les manifestacions a Madrid, estant hores a l'escola de Prat esperant els millors ambaixadors de la causa sahrauí, prenent amb tota la tranquilitat del món un te, en algun concert de la agradable Mariem....
Hi ha molts moments agradables, moltes estones de complicitat amb molta gent que val la pena, no vull anomenar ningú perquè seria tanta la gent... que segur que m'oblidaria d'algú. Des del companys i companyes de Girona, passant per L'Hospitalet, Mataró, l'Empordà, Barcelona, Lleida... gent que potser no hagués conegut, potser per la distància, potser per edat, etc. Però m'alegra d'haver conegut i tenir-hi contacte, encara que amb alguns sigui en moments puntuals.
I no em vull deixar als i les sahrauis que han anat passat pel meu camí, són molts i moltes, a part de la mainada que marca molt als estius, hi ha tots aquells que han apostat per poder trobar un altre sentit a la seva vida, aportant a les seves jaimes una mica de comoditat podent enviar diners, tot i les dificultats de fer papers, de trobar feina, de trobar el seu espai en una societat que no és la seva.
L'altre dia vaig conèixer algú, que només amb un primer contacte vaig poder intuir la bellesa interior que té, perquè hi ha gent que es nota, que és transparent i em dóna la sensació que aquesta sahraui, la Xakruda, és així. Sencilla, molt agradable i amb una tendresa que ilumina el seu rostre quan somriu, i fa que al seu costat parlant amb ella em sentís afortunada i recordés tota la gent que he anat coneixent amb el temps de lluita per la independència.