Un text de Diego Muñoz Avia,extret del seu bloc d’internet
TRANQUIL MOHAMED, NINGÚ FARÀ RES
Escepticisme. És el sentiment més generalitzat per resumir la sensació que ens queda al llegir, dia rere dia, les dramàtiques notícies que arriben del Sàhara Occidental. Tristesa, ràbia, indefensió i indignació són altres de les sensacions que qualsevol té en aquests moments. Els qui pateixen situacions d'extrema injustícia en el món tenen sempre, siguin on siguin, la mateixa esperança: "la comunitat internacional vindrà a ajudar-nos". Amb aquesta ingènua i lògica suposició han mort milers, o millor dit milions, civils innocents de tot el món.
Ara els toca als meus amics i amigues sahrauís. Després de tants anys de sofriment pacífic, les circumstàncies han portat els habitants del Sàhara ocupat a aixecar la seva veu contra la injustícia. A canvi han rebut una més de les demostracions de força, intransigència, intolerància i dictadura marroquina.
Però no passa res, el Rei Mohamed VI pot estar tranquil i ho sap. És un polític feudal i maldestre però ja li ha agafat el pols a la comunitat internacional com per saber fins on pot arribar. Fins a on vulgui.
Ho va demostrar en l'assumpte Aminetu Haidar, tensant la corda al màxim i traient de polleguera als que tímidament intentaven fer-li reconsiderar la seva posició, i ho està demostrant ara amb una nova exhibició de força dictatorial per resoldre una pacífica i justa protesta.
Mohamed sap ja que no passa res per torturar a les presons, reprimir manifestacions salvatgement o aturar per motius polítics.
Quan l'acusen diu que és mentida, que les fotos són invencions dels sahrauís i fa el possible per silenciar l'assumpte. També sap que no passa res per expulsar periodistes o eurodiputats o qui vulgui que s'intenti interposar en els seus assumptes o ser testimoni de les seves atrocitats, i el que ha fet moltes vegades, no els deixa passar i aqui no ha passat res, que com a molt arribarà una nota d’una ambaixada queixant-se lleument. Tampoc li importa que es doni cops a periodistes estrangers, sap que com a molt li faran una crítica en els seus respectius diaris i ell dirà que són mitjans anti marroquins. I a partir d'ara, a Mohamed tampoc li preocupa matar impunement, encara que sigui a un nen i enterrar-lo sense coneixement de la família, no fos cas que hi hagi alderulls. Tant se val, si ningú dirà res.
I amb aquesta tranquil·litat ha afrontat l'espinós assumpte del campament protesta de l’Aaiun. S'ha assegurat l’apagada informativa impedint la presència de càmeres o periodistes i l'ha arrasat. Després, com ell és l'administrador de la informació, el que li arriba al món és que els salvatges sahrauís van matar un munt de policies marroquins i que són terroristes. Es creuen que som idiotes.
Què no haurà passat allà?
Què no estarà passant ara mateix a El Aaiun?
Quants indefensos sahrauís estan pensant ara mateix que la comunitat internacional anirà a ajudar-los?
La resposta és clara, Mohamed pot acabar el seu treball, pot arribar fins allà on ningú arribarà a socórrer el sahrauí que demana ajuda. Morirà com aquell rwandès que va enviar una nota d'auxili a les autoritats dient "Aquesta nit seré assassinat amb la meva família" i efectivament ho va ser, o com els civils iraquians que pensaven que l'enorme moviment popular internacional anava a impedir que la tossuderia d'uns pocs dirigents els fes morir a milers, o els palestins, ja acostumats a tot tipus de sofriments, però que seguien creient que l'ONU, Europa, Amèrica o qui fos anava a impedir que Israel bombardegés Gaza amb fòsfor l'any passat emportant per davant més de mil civils ... La llista seria interminable i això sense incloure els que ja van perdre tota esperança i saben de sobres que la comunitat internacional no existeix o més bé que ells no existeixen (Sudan, Somàlia, Tibet ...).
Per això Mohamed està tranquil perquè sap que com a molt arribarà una tèbia nota demanant mesura o demanant la represa d'aquestes converses que tenen com a objectiu allargar el procés i diluir en el temps les esperances sahrauís. On és l'ONU?, Què ha passat amb els drets humans?, i el Tribunal de l'Haia?, On ha anar a parar la Comunitat Europea? La resposta és desoladora i aboca al més absolut escepticisme. En aquest món s'ha imposat un sistema de pati d'escola en què els xulos, els forts i els dolents imposen les seves regles i espanten als febles, que acovardits riuen les seves gràcies sense atrevir mai a aixecar la veu.
A vegades confiem en aquesta optimista dita "quan pitjor ... millor" i pensa que una situació crítica ajudarà a remoure el tema i a despertar les consciències, però la història no és molt encoratjadora. Això estarà uns dies més en els diaris i després serà relegat per una nova corruptela de Gürtel, alguna crisi financera o el comentari insípid de qualsevol famoset.
I el Sahrauí de torn es podrirà a la presó, cridarà sordament mentre el torturen i s'empassarà la seva dignitat amb ràbia i impotència.
Molts teníen dipositada l’esperança en l’Obama, però poc ha trigat a esvair l'efecte "yes, we can" i aviat li han deixat clar els seus compatriotes que no estan amb ell. I a Espanya, jutge per dret i obligació del conflicte sahrauí, l'actitud covarda d'un Govern excessivament diplomàtic, ens fa a tots sentir vergonya davant del poble sahrauí.
L'única esperança, lleugera esperança, està una vegada més al poble, en la gent i, en aquests moments, en la força de les xarxes socials, moltes vegades criticades, però amb un enorme potencial com a canal per a la revolta. De fet, si sabem alguna cosa del que ha passat a El Aaiun és gràcies a aquests vídeos gravats amb el telèfon penjats a You Tube i als mails que amb prou feines aconsegueixen superar la censura i l'apagada informatiu. Són aquestes xarxes les que han d'empènyer amb força per intentar aconseguir un món més just perquè si seguim confiant en la diplomàcia podem esperar asseguts. En el cas sahrauí, esperar decennis a que el Marroc, aquest meravellós país de gent encantadora, faci la seva transició i pugui plantejar l'assumpte del Sàhara des d'un punt de vista democràtic.
