Avui fa 4 anys

Passa el temps volant. Avui fa 4 anys....

Sense adonar-me han anat pasant els dies, els mesos, anys i avui ja en són 4... què fort... Encara a vegades somnio o m'agradaria pensar que no és veritat, que la Tere és entre nosaltres, que encara batalla per les petites coses, fent feina de formigueta amb fermesa, anant a munt i avall amb les lluites perdudes.

Imagino com estaria d'indignada al veure el que està passant als TTOO del Sàhara, lo emprenyada que estaria al veure el paperàs que està fent el govern, les declaracions lamentables de la trini, del rubalcaba, el ZP, etc.... quina vergonya!!! Segur que ahir hagués estat amb nosaltres i hauria cridat més que ningú al miting dels PSC a Girona, on van tenir els nassos de portar al Rubalcaba, segur que hagués dut la bandera més gran, indignada per la impunitat del Marroc i la passivitat del govern.

Segurament estaria ja apuntada al vol de desembre per anar als campaments, per visitar les nenes, la Kneita, la Muha, la Wahba, la Fatimetu, la Maria, la Zagma, etc, etc.... i les families que ja formaven part de la nostra.

De ben segur que hauria sentit molt la pèrdua d'en Jordi i el trobaria molt a faltar, i li hauria agradat l'acomiadament que se li va fer perquè s'ho mereixia.
Estaria trastejant en temes feministes preparant el 25N, contra la violència de gènere, amb la Xarxa de Dones, etc,
Segurament hauria deixat de treballar formalment, millor:menys emprenyades  innecessàries, menys mal de caps, menys contradiccions. Però seguiria activa en les causes perdudes, les minoritàries, en les que s'ha de lluitar i molt per treure'n una mica de profit.
Estaria encantada amb el Baixir, no sé perquè però la veig fent d'àvia amb moltes ganes, de ben segur que aniria a buscar-lo a l'escola bressol contenta i el portaria a paseig. També estaria molt il·lusionada amb l'arribada d'un o una nova adquisició a la TRIBU, que arribarà pel juny.

No deixo de trobar-la a faltar. Quina ràbia! L'estimava, l'estimo tant! Merda!!!

Jatri

Dilluns rebia la mala notícia, arribada a través dels companys d'Arbúcies...

En Jatri havia tingut un accident tornant de Tindouf i havia mort juntament amb la dona i la filla de 3 anys, deixant la petita d'1 en estat greu.

Vaig conèixer el Jatri a Arbúcies, en una de les visites que feiem amb la Lluïsa als saharauis per fer-la petar acompanyats del te sahraui. No vam coincidir gaires vegades, però amb les poques vegades que hi vaig coincidir vaig poder constatar que el Jatri era una bona persona, enyorat de la seva terra, enyorat de la seva dona i inquiet per poder conèixer la filla que havia nascut mentre ell aquí esperava els maleïts papers que l'allunyaven de la seva família.

Era aquí perquè desitjava un futur millor i poder enviar de tant en tant alguna cosa, però amb la ment sempre tenia la dona i la filla. Ensenyava la foto que li havien fet arribar de la nena amb un orgull desmesurat i amb les llàgrimes als ulls per no poder estar al seu costat, amb la il·lusió de poder abraçar la seva filla.

La sort va fer que tingués la oportunitat de tornar als campaments, amb papers sota el braç i la tasca de fer d'intermediari en un projecte solidari a l'Escola de Disminuits Psiquícs a l'Aaiún promogut per Acaps Arbúcies entre altres organitzacions. Estava content de tenir aquesta oportunitat, de treballar en el què més li agradava i a més podent estar aprop de la seva familia.

Era un sahraui compromés en la causa, compromés de debò i la feina que feia a l'Escola era importantíssima.

I una mala passada ha fet que el tràgic accident li manllevés la vida, que descansin en pau...

Enyorança

Ja sé que no és època d'anar als campaments, de fet amb la calor que estan passant allà anar-hi seria una bestiesa, i de fet, falta menys d'un mes per poder abraçar als millors ambaixadors de la causa, i de fet quan siguin aqui ja estaré entretinguda anant amunt i avall per tal d'aprofitar cada instant dels que estan aqui la meva estimada Zagma i la Maria (que serà per ella l'últim any). I tots els demés que vindràn a la zona, els que coneixo d'altres anys, com la Buha, els Mohamed's, el Sidhamad, la Galuha, la Faida, l'Ahmed, la Hurriya, i els nous i noves que haurem de conèixer i serà un plaer de ben segur, la Tutu, Toufa, Nafai, etc....

Però tinc enyorança per baixar, per veure les families, per pendre un te tranquilament a la jaima, contemplar la nit estrellada, i poder disfrutar de la companyia tots els amics i amigues que he anat fent durant les meves estades als campaments.

L'enyorança és més gran perquè no sé quan podré tornar, segur que no serà aviat, aquest cop n'estic segura i per això fa dies que hi penso i no deixo de donar-hi voltes.
Estic embaraçada i això em farà estar una època llarga sense baixar i d'aquí tanta enyorança. Tot i que és una nova ètapa de la meva vida i evidentment molt feliç, i això no m'ho treu ningú, però penso en els campaments, en lo enganxada que estic de baixar, de passar uns dies allà i tenir contacte amb tota aquella gent que m'han aportant tant.... moltes vegades sense saber-ho, sense ni imaginar-ho. Tots aquells i aquelles que m'han fet una mica més feliç, a vegades en moments complicats quan la pèrdua de ma mare encara era massa recent. Tots els que m'han acollit com una més de la familia i als que realment considero la meva veritable familia. Perquè sempre he pensat que l'amistat desinteressada és lo millor del món i de fet hi ha moments que no es poder oblidar al voltant de les brases del carbó, anant a dur menjar a les cabres, ballant amb la melfa mal posada, i rient per qualsevol bestiesa a les 2 de la matinada dins una jaima...

I és curiós, però ja imagino en poder baixar el més aviat que ho permeti la situació, evidentment amb el meu fill o filla, perquè considero que ha de conèixer la part de la seva familia que estan allà. Encara falta molt ja que no he arribat ni als tres mesos d'embaràs i potser per això l'enyorança. Tot i que espero que quan sigui el moment per visitar-los ho podem fer al Sàhara de veritat, a un Sàhara lliure, al Sàhara Independent.

Inshal·là!!!

Viatge al Sàhara (2)

Un mes al Sàhara dóna per molt, són molts dies per visitar els diferents projectes que em portaven allà però també per conèixer molta gent. I ara trobo a faltar els moments de conversa, de fer el te tranquilament a la jaima i d'estar sempre envoltada de gent. I encara em costa poder-me sentar tranquilament davant l'ordinador i analitzar tot el que viscut allà, i a més posar-me al dia de totes les informacions que han anat aparaixent mentre era fora, però mica en mica....

Un dia d'aquest viatge per casualitat passejant pel 27 de febrero vaig veure una nena, la Hassina, que em recordava molts moments del viatge que vaig fer-hi el febrer passat quan vaig anar a Tifariti, on vaig tenir l'oportunitat de conèixer a diferents companys i companyes que des de Catalunya estan dintre el moviment de solidaritat amb el poble sahraui des de diferents àmbits o associacions. En aquell viatge vaig compartir els dies amb el Toni de Mataró, la Núria d'Hospitalet, l'Antònia de Pons, la Cristina Navarro, la Montse, en Miquel, en Cesc, entre d'altres, doncs veient la Hassina vaig poder recordar aquells dies, un viatge que no oblidaré mai.

I el més bo de tot és que comencem a treballar per la 14ª Caravana Solidària amb el Poble Sahrauí i veig els cartells amb la mateixa Hassina, em fa il·lusió, gràcies Toni m'agrada molt el cartell. Així doncs començarem a distribuir tot els materials i fer les xerrades i paradetes que convinguin per recollir els sabons, xampús i gels per poder-los portar cap als campaments.